Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès
  • APUNT
  • SECCIONS
  • Economia
  • [Opinió] Pirelli-Manresa: Al tancament de fa 5 anys calia un millor epitafi obrer a la "defunció" de la fàbrica

[Opinió] Pirelli-Manresa: Al tancament de fa 5 anys calia un millor epitafi obrer a la "defunció" de la fàbrica

 

Il·lustració Roser Vilaró

JOAN PLANAS  28/03/2015

 
Ja fa poc més de 5 anys que la fàbrica de Pirelli a Manresa es va tancar com a productora de pneumàtics, restant al seu lloc uns simples magatzems atesos per molt pocs treballadors, en la més mínima expressió del que havia estat una de les factories industrials més significatives del Bages.

Quines reflexions ens pot aportar aquest fet als treballadors i treballadores del Bages, quan ja queden lluny les expectatives de trobar una feina equivalent als acomiadats i quan també deuen haver minvat les indemnitzacions que varen obtenir-se pel desmantellament de la fàbrica?

Que una multinacional deslocalitzi la seva producció a favor de l'obtenció d'un millor nivell d'explotació, és un fet habitual en el capitalisme de la “fàbrica mundial”, en aquest cas era d'esperar que Pirelli, que havia instal·lat el 2005 una fàbrica de pneumàtics de gamma convencional a Slatina (Romania), optés per salaris molt més baixos, quatre vegades inferiors els dels treballadors romanesos que els de l’Estat espanyol, tenint en compte que la factoria de Manresa produïa una gamma similar de pneumàtic.

Però aquesta matemàtica econòmica no és tant simplista, ja que si sols jugués aquest argument, les fàbriques de Pirelli a Itàlia, França i Gran Bretanya, amb salaris superiors als de Manresa, haurien d'haver “patit” la deslocalització.

Per això cal analitzar el tancament des de diverses perspectives; per una la del rol de país en la divisió internacional del treball de les multinacionals, una altra la del processos especulatius paral·lels a la pròpia producció de la multinacional i, per últim, els costos de la seva nova estructuració fabril per millorar l'explotació de beneficis i la posició obrera i sindical en aquest fet.

Per molt que s'omplin la boca els governants o els paladins del sistema que Espanya o Catalunya són “potències” econòmiques, això no deixa de ser un “brindis al Sol”, ja que en moments claus, els països “centrals” del capitalisme procuren que en pro de la seva estabilitat social, la seva producció industrial no es vegi alterada substancialment a mig termini per motius de simple política de costos i que les alteracions d'explotació a curt i mig termini, es prioritzin als països de les seves perifèries o depenents, com és l'Estat espanyol i dintre d'ell Catalunya en l'àmbit de la Unió Europea.


L'altra perspectiva té a veure amb l'especulació paral·lela a la producció de les multinacionals en cada país i, en aquest cas, de les seves instal·lacions fabrils com espais d'especulació immobiliària. Pirelli l'any 2000, en el 75è aniversari de la fàbrica de Manresa quan rep la visita del seu President Tronchetti, el Rei i Pujol, anuncia un pla estratègic en el context de la “bombolla immobiliària”, que comença per Vilanova i la Geltrú com a primera conurbació de Barcelona -on tenen la fàbrica de cables-, que desplacen la fàbrica del centre de la localitat a la perifèria, amb una operació immobiliària d'enormes proporcions per una empresa no dedicada a la construcció.


A Manresa l'estratègia era la mateixa, canviar la fàbrica de lloc en una fase posterior a Vilanova, fent un negoci enorme amb la revalorització urbanística dels terrenys actuals, esperar que els “polítics” es barallessin per veure qui els “quasi regala” els nous terrenys de la nova factoria, invertir una mica per modernitzar les obsoletes instal·lacions per produir gamma més alta de producte i tenir més productivitat i, com que amb menys farem més, reestructurar la plantilla, que en el procés de “confusió” del trasllat, beneït pels polítics de torn i els sindicalistes pactistes, serà fàcil de reduir part de la plantilla.


Quan ja s'havia decidir instal·lar una fàbrica a Romania va esclatar la bombolla immobiliària a l'Estat espanyol i les ventes de cotxes a l'Europa occidental cau en picat. Llavors l'estratègia s'adapta i simplifica, l'explotació dels treballadors entra a la simple lògica d'abaratir costos, salvant relativament les reserves dels països “centrals de la UE”, que per alguna cosa són els que “manen” -en aquest sentit diem relativament, perquè cal tenir present que bona part de la producció de gamma alta per Europa i Centre Àsia també la produeixen a la fàbrica d'Izmit a Turquia, fixeu-vos que allà es produeixen els pneumàtics per la Formula 1- i pel que fa a l'especulació immobiliària s'esperaran temps millors i fins llavors es fa servir l'espai com logística de magatzem.

El darrer aspecte a considerar és els “costos” de la reestructuració, dins els quals no podem oblidar que la factoria de Manresa sempre ha generat beneficis reals, malgrat que de vegades declaressin pèrdues, que en el sistema fiscal espanyol poden servir per anar compensant beneficis declarats durant 10 anys. Beneficis reals que es camuflaven amb ventes “internes” a la seva comercial a Suïssa a sota-cost de producció. Cal tenir present que la central financera de Pirelli té seu a Zurich (Suïssa) amb fiscalitat inferior a l'espanyola i als altres països europeus amb factoria.

Aquest fet “d'exportacions internes sota-cost” es va posar en evidència arran d'un intent de reducció considerable de plantilla que la multinacional va pretendre a Manresa a finals dels anys 80, que en denunciar-se a la Inspecció de Treball varen retirar l'expedient.


Tornant als seus costos de reestructuració, aquests han estat constrenyits a les indemnitzacions i que a l'espera de l'especulació dels terrenys en el seu moment i els menors costos de la producció diferida a Romania, ja faran les paus de sobres.


Aquest procés sembla un determinisme sols condicionat per la pròpia multinacional i tristament és així, ja que s'està a inèrcies d'anys d'un sindicalisme basat en “la negociació i la concertació ho arreglarà tot”, i sota la falsa convicció de què els “estrategues” sindicals amb la seva perspicaç “habilitat” seran capaços d'aconseguir concessions de les empreses, i no cal plantejar-se la lluita, i que la vaga com expressió genuïna de forma de lluita ja no té sentit pel moviment obrer contemporani, discurs que fins i tot s'ha teoritzat en tesis congressuals. Així ha anat de mal en pitjor fins al precipici final.


Lluita que no sols s'ha de limitar a les accions de reacció, sinó que cal alçar el nivell de mires per abordar possibilitats d'autogestió, passant per l'ocupació de les factories i replantejament del tipus de producció, creant pressió sobre les institucions polítiques i evidentment canviant els polítics que ho assumeixin i que no facin de comparses dels presidents de les multinacionals en les seves estratègies. I com a expressió més immediata, en el cas de Manresa, és obligant al compromís municipal de què els terrenys de Pirelli no es requalificaran per generar plusvàlues especulatives i els seus espais han de seguir sent per ús industrial, ja que al cost social-econòmic del tancament de la factoria no se li pot “concedir” un premi que finalment li reporti un benefici de les seves activitats paral·leles com són l'especulació immobiliària, en una comarca a la qual s'ha agreujat socialment amb tants acomiadaments com varen fer.


Sobre l'estil de com fer-ho no calen manies, ja que pitjor que la humiliació que va ser el donar les cartes d'acomiadament a la porta d'entrada amb “segurata” que els barrés el pas a la fàbrica és difícil de superar. Altra cosa és considerar que tanta humiliació hauria d'haver merescut una resposta obrera i sindical digna i que hagués permès escriure un millor epitafi obrer a la “defunció” d'una factoria emblemàtica a Manresa, que ara serà de més pena que glòria.
 
Joan Planas Serra
Assessor del Sindicat de CC.OO. de Pirelli
els anys 1980-90.

Etiquetes: opinió