Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès
  • APUNT
  • SECCIONS
  • Economia
  • Un compromís amb la vida. Converses amb Montse Catalán (I)

Un compromís amb la vida. Converses amb Montse Catalán (I)


Montse Catalán  / Alba Fleta

BEGOÑA DOMÍNGUEZ 07/07/16

Montse Catalán és ginecòloga, llicenciada per la Universitat de l’Havana, i porta anys assistint parts naturals. Ens trobem una tarda d’estiu i, amb serenitat, assegudes a la taula d’una habitació en ombra, va desgranant per l’Apunt la seva experiència i les seves vivències, així com ens comparteix els coneixements que li ha donat acompanyar el naixement de forma quotidiana i les seves reflexions al voltant d’això.

Des de Migjorn llanceu la pregunta: "com vols néixer?" Com vas néixer tu?

Doncs jo vaig néixer a casa de la meva iaia materna, perquè els meus pares quan es van casar es van quedar a viure allà. La meva mare va parir allà a casa, amb una llevadora va venir a ajudar-la.

En aquella època tothom solia néixer a casa?

Jo vaig néixer l'any cinquanta i era una època en la qual en el camp encara es naixia a casa, i a la ciutat encara es naixia molt a casa però es començava a néixer en clíniques o hospitals. Era una època de transició: jo vaig néixer a casa i en canvi la meva germana, al cap de sis anys, ja va néixer en una clínica.

Eren llavors les clíniques més respectuoses?

Quan es parla de no respecte és perquè s'ha volgut manipular molt la fisiologia del part. Anys enrere, normalment es respectava el moment del naixement i no s'intervenia: es deixava que el cos de la dona parís i que la criatura pogués néixer. Sigui a casa o als hospitals, no hi havia aquest excés de medicalització, perquè no hi havia tampoc les maneres de fer-ho: no hi havia les medicines per estimular tant el part i obligar a què anés ràpid, sinó que es respectava més el ritme de cada dona i es paria en un ambient més familiar, normalment amb una llevadora que ajudava. I si hi havia necessitat d'un metge, se'l cridava.

Què et va portar a voler ser ginecòloga?

Jo tinc el record del naixement dels meus dos fills. Tots dos van néixer a l'hospital, perquè quan van arribar els '70 ja pràcticament tots els parts eren allà. Això té a veure amb què en aquells moments es van construir les grans maternitats, que van absorbir el part a casa. En aquesta època encara no hi havia la medicalització tan forçada que es produeix als '80: als '70 encara es pareix d'una manera natural, a l'hospital però natural. Per mi, els meus parts van ser dos dels moments més importants a la meva vida. Havent viscut això, quan més endavant em vaig posar a estudiar medicina, m'atreia molt l'especialitat de ginecologia i obstetrícia. Jo havia començat medicina a finals dels '60, a l'època de la dictadura, amb la lluita clandestina. Al final la policia et busca i vaig deixar la carrera. La vaig reprendre l'any '83, quan ja havia començat la medicalització del part. Jo m'apunto a fer moltes guàrdies i em trobo que les dones estan vivint uns parts desastrosos: no se les deixa parir, se les fa viure molt malament, se les pressiona. Amb l'oxitocina, les contraccions són fortíssimes, la dinàmica del part és altíssima. Estic en un hospital universitari on tothom ha de fer pràctiques, i per tant, anestèsies per tot arreu. Amb tot això, les dones no poden parir, i tot són fòrceps i intervencions. A mi em decep d'una manera gran veure com s'estan vivint els parts, com moltes dones surten destrossades de l'experiència del part. Això és el que em va fer tenir més ganes de buscar una altra obstetrícia, de pensar que la tecnologia i les ajudes i els avenços de la medicina poden ajudar però el que no han de fer és espatllar tot el que per si va bé. I aquí és on em vaig decidir a voler fer l'especialitat.

Tu vas estudiar l'especialitat de ginecologia a la Universitat de L'Havana. Com és que vas anar allà?

Vaig anar a Cuba per reprendre aquests estudis de medicina que havia deixat durant la dictadura. Havia acabat la carrera a la Universitat de Barcelona i vaig tenir l'oportunitat de poder anar-hi a fer l'especialitat de ginecologia i obstetrícia i a treballar quatre anys als hospitals de l'Havana, entre altres coses perquè tenia moltes ganes de veure què passava amb el socialisme.

A Cuba l'obstetrícia era diferent de la que es practicava a Espanya, tan medicalitzada?

Sí, vaig trobar moltes diferències. Als anys '80 aquí estàvem en ple auge de la tecnologia i de la medicalització, i Cuba és un país amb molts menys recursos tecnològics i de medicaments dels que hi ha aquí. És una medicina que té una gran experiència clínica, de treball amb les mans, amb el coneixement, amb el contacte, amb la intuïció mèdica. Els recursos tecnològics es fan servir quan realment sense no arribes a poder diagnosticar, curar..., però hi ha tot un camí abans no hi arribes. Jo crec que l'experiència clínica, les habilitats i els coneixements que tenen els metges allà, siguin de capçalera o especialistes, és molt més gran que la que es pot adquirir en un país on tot depèn de la tecnologia. Jo a l'Havana havia arribat a fer una cesària amb llum d'espelmes, i els índexs de mortalitat eren millors que els dels EUA en aquell moment. La sanitat a Cuba era molt cuidada, i com que era tan cuidada hi havia una gran pressió sobre metges i infermeres perquè treballessin bé. El resultat que s'obtenia era boníssim. Jo penso que això és el que et dóna personalment la capacitat de confiar en allò natural i no espatllar, sobretot no espatllar, el que va bé. Allà l'obstetrícia era molt més natural que no pas aquí.

I això portava a què, socialment, el part fos viscut amb més naturalitat?

Jo una experiència que me'n vaig endur d'estar quatre anys allà és una gran diferència de com parien determinats grups de dones. Realment la societat cubana és una societat molt variada. Ara tenim una quantitat d'immigració que també ens aporta aquí gent d'altres països que porten maneres de viure, no tant a nivell conscient de raonament, d'ideologia, sinó el que porten impregnat en el seu organisme. Quan jo vaig arribar allà, per descomptat les negres i les mulates tenien parts molt més fàcils, perquè eren dones que no tenien la por incorporada. El seu ritme de vida era molt mogut, de treballar, de bellugar-se, i tenien una capacitat d'expressió molt gran. Que anés molt bé el part no vol dir que no cridessin, si volien cridar, cridaven. De vegades la persona més educada que no pot dir res té un nivell molt gran de retenció, reten la veu però també reten la criatura i no es permet parir lliurement. Les altres dones que parien súper bé, amb diferència, eren les dones de l'Europa de l'Est. A Cuba hi havia molt personal tècnic i diplomàtic de l'Europa de l'Est. No només al bloc socialista, sinó que a tot el nord d'Europa, tradicionalment, no ha calat la por al part després de la II Guerra Mundial, per condicions sociològiques, com ha calat a l'Europa més meridional. Així com aquí sembla que sense anestèsia no es pot parir, això no és el comú de les dones nòrdiques, allà no tenen aquesta por al part perquè l'han viscut amb molta més naturalitat: la classe mèdica no s'ha apoderat del part i se l'ha volgut fer a la seva mida, creant por. Aquest missatge es rep diàriament des de les cases fins a qualsevol conte, pel·lícula o mitja de comunicació, i això fa molts anys que dura: les generacions que heu nascut ara no teniu cap pel·lícula, cap missatge que digui que el part és una cosa feliç, agradable, estimable, desitjable, que jo vull viure en tota la seva plenitud. És molt contradictori, perquè el part és una cosa extraordinària, però en canvi la gent necessita fer adrenalina, anar-se'n a escalar o a fer grans esforços que acaben rebentats; i en canvi no es pot fer un esforç pel part. Tot això és fruit de missatges culturals. I les dones que hi havia a Cuba que venien de l'Europa de l'Est eren dones que no els havia calat la por i eren dones que parien amb molta més facilitat que les dones blanques, més hereves dels espanyols que havien anat allà, que s'havien integrat, fins i tot a la revolució, i que formaven part de l'estructura de l'Estat, o del Partit, però que estaven molt impregnades d'aquesta por, i potser del puritanisme catòlic també. I et trobaves parts molt difícils de les dones més, no sé com calificar-ho, d'un estatus social d'aquest tipus, i en canvi veies que la població més negra, mulata o blanquíssimes de l'Europa de l'Est tenien els parts més fàcils. I era una realitat.

Quina creus que és la causa que a l'Europa meridional hi hagi molta més por al part que a l'Europa de l'Est, del Nord...?

De manera general, et puc dir una cosa: el final de la II Guerra Mundial coincideix amb què es descobreixen els anticonceptius. Aquí a Espanya no arriben els anticonceptius fins que es mor el Franco, l'Europa cristiana està obligada a tenir «tantos hijos como Dios nos dé»: això és una cosa que té un pes. En aparèixer els anticonceptius i en millorar la qualitat de vida, que no fossin tan fàcils les epidèmies, les situacions de mortalitat, hi ha una reducció de la natalitat molt gran, perquè no es moren tants nens, ni en el naixement, ni en acabar de néixer, ni a la primera infància, i perquè hi ha anticonceptius per regular-ho. Hi ha molts menys naixements i llavors la classe mèdica es proposa assistir els parts. És un tema de mercat. Abans els parts els assistien les llevadores, les parteres: les dones que s'ajudaven. Al haver-hi un moment en què hi ha aquesta reducció tan gran de la natalitat, queden molt pocs parts per assistir. Els metges volen controlar els naixements i comencen a crear el pànic. De mitja Europa en amunt, els moviments que hi ha de les llevadores, de les comadrones, les dones que estaven acompanyant els parts, tant Anglaterra com Països Baixos, nòrdics, Alemanya, mantenen una lluita molt important enfrontada a la classe mèdica dient: «els parts els hem assistit fins ara i els volem continuar assistint». Això va lligat també a una crescuda del moviment feminista en aquests països. Entre el moviment feminista i les llevadores que defensen la seva feina fan que els metges tinguin molta menys incidència que a l'Europa meridional. En aquests llocs no cundeix el pànic ni el part passa a ser tant una cosa dels ginecòlegs. En canvi aquí, el moviment feminista és molt més dèbil perquè encara estem vivint una etapa franquista en què prou feina hi ha a poder parlar d'anticonceptius, ja no de l'abort: a l'any '75, quan es mor el Franco, a Barcelona s'havien d'anar a buscar els condons al barri xino. Quan jo vaig començar a estudiar medicina, els estudiants que anàvem al laboratori que fabricaven les pastilles anticonceptives ens en regalaven uns quants, perquè érem estudiants de medicina, però no es venien, encara. De tenir els anticonceptius a mà o de tenir les llevadores en peu de resistència davant la classe mèdica, aquí el moviment feminista està en què hi hagi condons, en què la dona pugui parlar de la seva sexualitat, pugui ser algú: era un pas molt més endarrere. Llavors el moviment feminista aquí per res es va cuidar de recolzar les llevadores i de què poguessin mantenir el seu paper, i van perdre els papers, fins al punt que a Espanya als anys '90 l'escola universitària de llevadores va estar tancada durant vuit anys: tela el poder que aquí tenia la classe mèdica. Això us dóna una mida de com es va imposar aquest model mèdic assistencial, i clar, no s'imposa sense crear certa por, per què vols anar a l'hospital? Perquè ui, si passa alguna cosa... Tot té una certa relació una cosa amb una altra.

Ens pots explicar una mica la història de la vostra casa de naixements?

Migjorn sorgeix fruit de que ens trobem amb altres llevadores de Catalunya i decidim muntar una caseta de parts a Catalunya. De vegades les dones viuen lluny de l'hospital i sempre és bo tenir un hospital a prop per si és necessari, o viuen en un pis que tenen poca intimitat i tot se sent, i llavors s'estimen més buscar un lloc íntim. Aquesta és la raó d'una casa de parts. Crear-ne una és una cosa que portava anys parlant-se, amb la intenció de fer-la adherida o amb relació amb l'Institut Català de la Salut, perquè la salut pública també prengués part d'això: mai va ser possible. La negativa ha sigut molt gran, encara ara la seguretat social no té cap relació amb cap casa de naixements ni amb les llevadores que assisteixen parts a casa. Ni tan sols financen en absolut, les dones que volen parir així han de trobar el finançament pel seu compte. L'origen de Migjorn va ser això, unes quantes dones que ens vam ajuntar i vam dir va, fem una cooperativa. Al gener del 2001 vam començar a assistir parts i fins ara.

A Migjorn de quina forma prepareu els parts amb les dones, prèviament?

Venen dones que volen tenir un part natural, fins i tot dones que volen anar a parir a un hospital, no totes trien necessàriament parir a casa. Venen perquè volen fer aquesta preparació, conèixer una mica més aquesta fisiologia, i allà es creen dinàmiques i es crea un ambient. És una preparació molt vivencial. La idea és donar una informació que sigui certa i que desmitifiqui la por al part. De sempre hem fet preparació al part, però des de sempre les dones van començar a dir que el part era un moment, però que tenien molt d'interès a continuar una activitat així en el post part, perquè un cop tens la criatureta, de vegades és difícil relacionar-t'hi, en aquesta societat. Moltes dones no han tingut nebodets, ni cosins, ni veïns, ni altres criatures petites. És com que la primera criatura petita que els ve a les mans és la seva. En una societat una mica més transversal, on et relaciones amb les veïnes, amb les famílies més àmplies..., has tocat unes quantes criatures abans de tocar la teva, i això és una diferència important d'aquesta societat tan individualitzada. Els grups de postpart van creixent tant o més que els de prepart, i després hi ha els grups de criança que de vegades venen famílies fins que els nens tenen tres i quatre anys. Es van trobant des d'aquesta mirada de respectar els seus ritmes, de respectar les seves necessitats, les seves històries, i no tant d'imposar els ritmes laborals, socials, que tenim establerts des de fora.

En el moment del part quines coses creus que són importants per generar un ambient que faciliti el part i que la dona pugui estar a gust?

Cada persona viu les coses d'una manera molt diferent, aleshores el que és important és que la dona se senti molt segura amb l'opció que prengui. Una dona que vol parir a casa, no la facis anar a l'hospital, i la que vol anar a l'hospital, no li diguis que pareixi a casa, perquè no anirà bé. Quan es pren una opció que agrada, allò important és que tingui la companyia que desitja, que es pugui deixar anar, que conegui les persones, que les hagi triat. La companyia és important, i després és allò de què hi hagi alguna professional que sigui capaç de veure que si en algun moment el part no pot acabar de concloure's bé a casa, doncs que digui, guaita, veig aquesta dificultat, anem a veure si no és millor anar a l'hospital. El fet que hi hagi una professional, bàsicament és per això i per, amb la seva experiència, anar suggerint coses que puguin anar facilitant.

La funció de la llevadora és acompanyar?

Acompanyar, i com que és una professional, detectar si alguna cosa no va bé, perquè sinó, no caldria que hi hagués una llevadora, amb què hi hagués la família, o les persones estimades, n'hi hauria prou. Si es vol la presència d'una llevadora és perquè, a més d'acompanyar amb molt de respecte, sigui capaç, amb tot el respecte i sense crear pors ni intranquil·litats innecessàries, de detectar si una cosa no va bé. I aquí és on es veu la professionalitat d'una llevadora: sense inquietar sap estar pendent de tot.

Has trobat dones que vulguin parir soles?

No, realment dones que vulguin parir soles, et diria que no n'he trobat potser cap. L'altra cosa és que triïn amb qui, i l'altra cosa és que hi hagi moments del part en què la dona et digui, guaita, deixeu-me un moment i ja us tornaré a cridar. I es pugui passar deu minuts, o un quart, o l'estona que vulgui estar, sola, per recentrar-se, ressituar-se, o el que sigui.

Imagino que en el cas dels germanets que la seva mare vol que estiguin presents en el part, deu ser molt especial.

Hi ha mares que els fa molta il·lusió que hi siguin els germanets i mares que no, que diuen: si tinc la criatura allà, estaré més pendent del que li passa, que no pas del que està arribant, i em sabrà greu si vull fer un crit o una expressió de cansament. Si tinc l'altre em sentiré cohibida. Però després hi ha les mares que diuen que sí, que els volen. Sempre demanem que hi hagi algú que l'acompanyi, perquè no hi ha cap germanet, si són nens o nenes, que s'estigui allà tot el part: entren i surten. En el moment en què vol anar a jugar a pilota o a dormir, no és la mare que l'ha de portar, ni el pare, o la persona més propera a la mare que vol que s'estigui allà amb ella. Llavors hi ha una persona de confiança del nen amb la que pot estar bé, i ell hi està en la mida que vol. Jo sempre dic que al nen l'impressiona molt més veure venir un tren que estar en un part, el que passa és que ho mesurem amb les impressions adultes nostres, i clar, a nosaltres ens és molt més familiar veure venir el metro que no pas assistir al part. Però pel nen, quan les coses són noves, li sembla molt més normal veure nàixer un germanet que no pas veure venir una màquina d'aquella mida, a aquella velocitat, i amb aquell soroll. No tenim impressions negatives dels nens que hi hagin estat.

I el bebé, què fa, quan neix?

Pensa que hi ha bebés que, quan neixen, no ploren gens. I n'hi ha d'altres que ploren. Hi ha mares que els costa molt i hi ha mares que pareixen amb molta facilitat. I de vegades una mare pareix amb molta facilitat i el nen plora molt, i altres vegades una mare que li costa molt parir, que fa molt esforç, resulta que la criatura neix súper pacífica. Com tantes coses, no les sabem, hem d'experimentar-les, i veure-les, i respectar-les. Què li passa en un nen? Jo sempre dic que igual que hi ha mares que els costa més i mares que els costa menys, hi ha nens que els deu costar més i nens que no els costa tant. I no necessàriament ha de coincidir el que li passa a la mare i el que li passa a la criatura. El que sí que és cert és que hi ha moltes criaturetes que encara no ha acabat de sortir el cos, i ja obren els ulls, i ja veus que van fent muecas, i altres que neixen més adormidets i que comencen a ser més actius quan ha passat un minut, dos, tres. N'hi ha que els poses a sobre la mare i de seguida estan ensumant, perquè el sentit que més desenvolupat tenen els nens és l'olfacte, i per l'olfacte van a buscar el pit, i ells solets repten per sobre la mare i van fent i van anant cap al pit. N'hi ha que hi van d'una manera molt espontània, molt aviat, i n'hi ha d'altres que necessiten reposar una estona. Jo penso la feina d'una llevadora és veure: si el nen està bé i necessita reposar, deixa'l reposar, si el nen està molt actiu i va molt de pressa i vol començar a xupar molt de pressa, doncs que ho faci. La gràcia és veure que el procés funciona però cadascú al seu ritme, això d'establir temps, que tot estigui mesurat, és respectar i confiar molt poc en la naturalesa, tant de la dona com de la criatura.

Tu parles de que al contrari de la imatge que se'n dóna a les pel·lícules, el que caracteritza un part és la lentitud, la calma, el temps.

Un part natural, un part normal, pot durar tres dies, i que vagi lent no vol dir que vagi malament, ni per la criatura ni per la dona. L'úter per tenir la criatura sabem que ho fa a través de contraccions que acompanyen el moviment de la criatura, per anar fent camí cap a la sortida. I hi ha dones que tenen contraccions més freqüents que altres, i més o menys intenses, el que a més va variant durant el transcurs del part. Pots tenir un temps llarg amb unes contraccions súper suaus i en canvi tenir una estona de contraccions molt més freqüents, i més intenses. Allò lògic és que el part sigui proporcional a tot aquest moviment, que també té a veure amb com la criatura està col·locada. Una criatura, pel que sigui, té una postura molt més encertada que una altra que té alguna dificultat per acabar-se de posar bé. És molt normal que una dona comenci a estar de part a la nit, i durant tot el dia havia estat fent coses, no havia estat descansant. I potser al cap d'unes hores el part s'atura, perquè la dona està cansada i li vénen ganes de dormir, i aquella dona s'adorm i el part segueix al cap de vuit hores.

Creus que el naixement influeix en la vida futura?

Jo dic que el proper premi Nobel haurà de poder establir, o s'hauran de poder valorar, unes unitats d'energia vital. Hem parlat de moltes unitats, però la unitat d'energia vital encara no s'ha descrit. Aquesta energia vital jo crec que és molt important per la criatura, no només al moment de néixer, sinó tota la gestació. Quan un òvul fecundat es desenvolupa en un úter que és vital, que té força, que té energia, el que vol dir que està dintre d'una dona amb energia, amb vitalitat, que disfruta, que li agrada, que es troba bé, que està agust, que té empenta..., tot això s'impregna en aquesta cèl·lula, i aquesta cèl·lula es multiplica i acaben fent una criatureta. Jo crec que això també es transmet, i per això és important cuidar una gestació, perquè hi ha una contínua relació de la mare amb la criatura. Si quan neix la criatura la mare està deprimida, i es troba malament, i la criatura es va trobant sola, o plorarà més o dormirà més, perquè les criaturetes ho veiem, a base de no fer-los cas acaben súper callades. I això que ho tenim tan clar quan han acabat de néixer, també passa a dintre: si la mare està connectada, comunicada, i transmet vida, la criatura s'empapa de vida. Si és fruit d'un embaràs no desitjat, si la mare està malalta, trista, li passen desgràcies i disgustos, aquella criatura s'impregna d'això. I el fet del naixement, és el mateix, de que sigui un trànsit on hi hagi una gran vinculació entre el cos de la mare i la criatura, a que la mare estigui adormida, la criatura neixi, l'agafin uns altres, se l'emportin i al cap d'una estona la tornin... És una cosa diferent a que la mare estigui pendent de com la criatura va desenvolupant el seu naixement, i se la pugui recollir, apropar i transmete-li la vibració, l'energia, el vincle d'aquesta retrobada de dintre enfora.

Quan penses en tots els parts que has atès, què sents?

Assistir parts és un acte de molta responsabilitat, i de molta empatia, i de molta solidaritat amb les dones i les criatures que neixen. I són moltes hores de son passades en una nit darrere l'altre, i moltes trucades a qualsevol hora de la matinada. I tot això dóna un aprenentatge de la vida, i t'aproxima al que són les relacions humanes de veritat, i al que realment és l'essència de la vida, i el que qualitativament es pot apreciar de la vida, i el que té valor. I com de supèrflues són moltes vegades altres coses. Moltes vegades la gent et diu: és que hi ha coses que no es poden pagar amb diners. Aprens a valorar coses que en aquesta societat moltes vegades tenen poc valor. Per això dóna gust fer-les créixer, i difondre-les i sembrar-les.