Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès
  • APUNT
  • SECCIONS
  • Economia
  • Un compromís amb la vida. Converses amb Montse Catalán (i II)

Un compromís amb la vida. Converses amb Montse Catalán (i II)

  
Montse Catalán  / Alba Fleta

BEGOÑA DOMÍNGUEZ 21/07/2016

En una habitació il·luminada pel sol d'una tarda d'estiu, Montse Catalán desentretexeix paraules que s'uneixen i s'entrellacen: la vida amb la política, la cerca d'una sexualitat més lliure amb la construcció d'un món més just. Amb paciencia, la ginecòloga va explicant experiències del llarg de tota una vida, des de la militància clandestina durant el franquisme o la vida a la Cuba dels 90, a la lluita feminista i el que ha trobat als instituts fent xerrades sobre sexualitat, i les reflexions que neixen de tot plegat. Podeu llegir la segona part de l'entrevista al següent enllaç.
Què creus que hauríem de fer com a societat per alliberar-nos de la por al part?

El dolor al part no és diferent que el dolor de regla. Tot el que té a veure amb la sexualitat està lligat al dolor. Això és un element cultural: et trobes d'altres cultures on es viu molt diferent. La manera es anar-ho treballant i anar normalitzant, no només el part, sinó tota la vida sexual de les dones. Jo sempre començo per una cosa: quan el nen és petitó, tothom li veu el penis, es fan càbales de si se'l tindrà que operar de fimosi i tothom pot opinar. En canvi, quina mare, iaia, mestra, es mira l'himen d'una nena? Quantes mares us han ensenyat a dir, guaita la teva vulva: l'himen és així, per aquí surt la regla, mirate'l…? Imagina't la desigualtat des d'on es comença. Tot això ens condiciona les experiències al llarg de la vida sexual. La societat té moltes coses per fer. No podem dir: “el part fa mal, i ha fet mal sempre i en tornarà a fer”. Si no toquem res potser sí que seguirà sent així, però si anem revisant, ja ho veurem.

I què podem fer les dones per desfer-nos de tot plegat?

En la mida en que les dones, encara que sigui gota a gota i parcialment, vulguem anar vivint una mica millor, ho anirem canviant. Unes perquè són mestres i descobreixen i permeten que nens i nenes es toquin, però de veritat; des d'això, a una noia que diu: vull parir i assumir el meu part. Però de vegades diem les coses des d'un nivell molt mental que el nostre cos no té incorporat. El fet de dir que és una injustícia el dolor de regla no vol dir, moltes vegades, que et marxi el dolor. Ara: si comences a treballar, moltes dones van superant aquesta sensació dolorosa a l'hora de tenir la regla. De vegades els fa mal la feminitat, els fa mal ser dones, i això es tradueix en la regla.

Què són les Tendes Roges?

Les Tendes Roges han sorgit a tot el món com a punts de trobada de dones que es poden reunir amb una llibertat i amb una confiança de poder parlar i poder posar en comú les seves experiències en tots aquests terrenys, evitant els tabús possibles. Una Tenda Roja és un lloc on hi ha un compromís de confiança, de confidencialitat, d'estar allà amb tranquil·litat i poder-te expressar. Un lloc on es poden treballar temes, on et pots explicar, i on hi ha activitats diverses.

Parles de recuperar certa sabiduria ancestral.

Molta mitologia grega et ve a dir que hi va haver uns altres temps en que hi havia una altra vivència. Va haver-hi una galopada de patriarques que van estar imposant unes latres regles de joc, i n'ha sorgit un patriarcat. La religió catòlica també et diu: si menges aquesta poma, perdràs el paradís. A partir d'ara hauràs de viure de “el sudor de tu frente”. Sembla que parlen d'una època anterior que devia ser d'una altra manera. Totes aquestes coses fan pensar en què hi havia hagut un abans diferent de quan s'ha imposat la llei del patriarcat, que ha vingut molt associada a la propietat privada i a posar valles als camps. Tot això ho assimilo a quan dic: és que a mi m'agradaria viure d'una altra manera, i m'agradaria viure compartint els pocs recursos, o els molts, i fer front entre tots a les necessitats. Jo estaria disposada a perdre molt del que tinc, amb tal de tenir-ho tots, o de poder-ho repartir d'una altra manera, i relacionar-nos amb una senzillesa, i una confiança, i un respecte. Jo sento que m'agradaria anar ampliant aquesta manera de viure. I em referia a aquesta etapa d'una època més matrilineal amb unes regles de tipus d'intercanvi, d'interrelació, de compartir i no de competir. I llavors l'arqueologia et diu que s'han descobert ciutats amb runes on tots els departaments són similars, amb una sala central o un espai gran que sembla que es compartia. No hi havia tota una jerarquia d'edificis. Això et fa pensar que potser sí que hi va haver una època més plena en aquest sentit. I el saber: quin saber hi havia quan es van fer les piràmides, quan es va fer la muntanya del Cusco. Què desconeixem.

Canviar el món, per tant, no representa un trencament sinó un retrobament.

Jo crec que sí. La força bruta avui en dia és tan gran que pensar que amb un enfrontament amb aquesta força ens en sortirem, jo personalment… En una altra època podia pensar que hi havia com un equilibri de forces. Avui en dia, és molt complicat. I a més, les persones… A Cuba vaig poder viure bastant això. Quan coneixes una mica més a una persona és quan té una mica de poder. De reclamar, no thothom en sap, però gairebé tothom en podem aprendre. Reclamar és relativament fàcil, però quan tu tens el poder, és molt complicat saber què en faràs.  Jo penso que estem en una societat que ha viscut tan poc el poder repartit, que ha sigut tan jerarquitzada, que el pas a una societat més equitativa, en tots els sentits, és un pas gradual.

Vas trobar que a Cuba realment s'havien fet passes cap al socialisme i la transformació?

Jo vaig viure i vaig veure molts canvis respecte a la vida d'aquí. Però els canvis radicals no sé si es poden fer. Jo allà vaig tenir contacte amb molta gent súper treballadora, súper honesta. Molta gent que va renunciar als espais de poder, poder en el sentit de ser membre de les assemblees populars, del sindicat, del partit, de tenir càrrecs públics…, per continuar treballant al bar, a l'empresa, a l'hospital. Eren llocs de poder que no es recompensaven econòmicament, però que tenien la recompensa de què no estaves lligat al treball continuat, que establies relacions i reunions i anaves d'aquí cap allà, d'una província a una altra. Jo vaig veure que hi havia molta gent que tenia molt clares aquestes coses i gent que li agradava com més amunt del poder millor. Penso que a Cuba es va fer molta justícia social. Hi havia una quantitat d'analfabetisme impressionant i es va cobrir d'una manera extràordinaria. La sanitat era per tota la població. Pensa que allà qualsevol persona que anés a urgències a un hospital, quan portava vint minuts esperant, es posava dels nervis i volia anar a buscar a la direcció, perquè allò era un servei públic i l'hauríem d'atendre així que xafés l'hospital. Per vint minuts o mitja hora, no com les llistes d'espera que hi ha aquí: realment la salut pública era un dret de la població. En aquest sentit hi va haver molts progressos, però no sé fins a quin punt es van aprofitar tots els recursos per crear una autogestió, una sostenibilitat del país, sense relaxar-se amb el que venia de la URSS. Jo crec que hi va haver poca consciència. Però com fas que la gent tingui aquest gran nivell de consciència? I quan es veu que hi ha una part de gent que escala poder de forma arribista, la gent es va decebent, es diu: abans trebàllavem pels ianquis però ara treballem per una gent que s'hi està arrepenjant molt. Com a qualsevol societat, hi ha moltes contradiccions, i pensar que una revolució pot calar fondo a dintre de totes les persones i que en cinquanta anys s'hauran aconseguit tots aquests canvis és pensar que podem anar massa de pressa. I a més no deixa d'haver-hi un imperialisme allà que fa tota una contrarrevolució a dintre. És tot molt complexe: a mi estar allà em va permetre veure coses d'aquestes en el dia a dia.

Des de Migjorn feu xerrades i tallers als instituts. Com són?

Hem fet molta feina de parlar amb les parelles d'aquests temes tan personals i íntims, i tan relacionats amb la vida directa. I les parelles t'ho han agraït tant i t'han dit: és que això no ho havia parlat mai, no ho havia viscut mai, no m'ho havia plantejat. Llavors vam pensar que si als instituts es pogués tenir una mica de visió d'aquest tipus, la gent jove tindrà un precedent d'haver-ho parlat i s'ho podrà mirar d'una altra manera. Nosaltres hi fem dos tipus de xerrades. Una en diem “apropar el naixement a les escoles i instituts”, que és anar a explicar-ho per poder-ho viure d'una manera tranquil·la, normal, fisiològica, positiva, estimada, constructiva. L'altre és celebrar l'arribada de la fertilitat a les aules, buscant l'aspecte positiu i sobretot de creixement personal de quan les criatures comencen a incorporar-se a una fisiologia de la vida adulta i els seus cossos es transformen: igual que van rebre la vida, ara s'estan preparant pel dia que vulguin donar-la. I comencen a descrobrir-ho, molts en silenci, cadascú com pot, perquè la societat té molta por d'aquestes coses, de que siguem feliços. En aquest sentit, valorem l'arribada de la menstruació com a un fet positiu i de camí a una vida digna, des del respecte i el desig de fer créixer l'autoestima. No té res a veure amb les classes d'educació sexual d'aquelles que són pónmelo, póntelo, aprendre a posar preservatius, i les malalties de transmissió sexual..., tot des de la por. Els nois i les noies es volen cuidar i volen viure tot això saludablement, i clar que prendran les mesures i les precaucions, però allò altre és tenir davant la vida una actitud de defensa continuada, en comptes d'una d'estima.

Quina reacció us trobeu quan convideu als nois i noies a expressar la seva vida sexual?

Doncs ens trobem el que hi ha. Hi ha instituts i escoles que en parlen amb més naturalitat, i d'altres que sembla que descobreixes un gran tabú. Amb molts passa que descobreixen la pornografia abans que qualsevol altra cosa. Quan jo tenia una edat d'aquestes, volia saber què volia dir coito, masturbación, i me n'anava al diccionari. I no m'enterava de res perquè contestaven amb quatre paraules que tampoc sabies què volien dir. Això era el nostre aprenentatge, el d'aquella època. Avui qualsevol poseu coito, masturbación a internet i veureu el que us surt. I imagina't quina imatge és per una criatura que vol descobrir el que li passa. Si a casa seva té una vivència natural de tot això, els pares es fan petons, parlen de si han fet l'amor, es parla d'això i hi ha una certa explicitació, cadascú fins on vol, la criatura ho viu d'una forma normal. Si a casa no tenen aquestes vivències i allò que els mou és la curiositat de saber què es fa quan hi ha un pene que té una erecció, o quan una vagina té ganes de tenir una relació relació seuxal, el clítoris es descobreix del tot a mitges, per casualitat, o perquè ho has llegit i ho has buscat. Hi ha molt pocs nens i nenes i adolescents que a casa seva puguin tenir vivències mínimament sanes que contrarrestin tota aquesta bestiesa que hi ha a les pantalles aquestes. Jo crec que el més important i el que més ens ha agradat quan hem fet les xerrades és parlar-ne amb els consells escolars i amb les associacions de pares i mares, perquè pensem que als nens i les nenes el que els ha d'arribar és una vivència sana de casa i un vocabulari que permeti parlar de les vivències, perquè moltes vegades no tenim ni les paraules per explicar el que estem vivint. I es tracta de normalitzar les vivències i el vocabulari i reconéixer que el que t'ha passat a tu no és tan diferent del que m'ha passat a mi. Tots ho hem viscut com hem pogut i del que es tracta és de què els que vinguin a darrere ho puguin viure una mica millor. Això no s'arregla amb una xerrada a l'escola, ni amb una als pares, ni amb una als mestres, però entre una cosa i una altra es van creant unes condicions diferents.

Al maig del '68 tu tenies 18 anys. Com ho vas viure?

Al '68 es va viure el fer l'amor i no la guerra. Aleshores els preservatius, aquí a Espanya, eren justets. Hi eren en un ambient estudiantil, quan els anaves a buscar a laboratoris que te'ls passaven. Jo al maig del '68 estava fent segon de medicina, que vaig començar i no vaig acabar perquè vaig començar a sortir a les llistes dels interrogatoris de la policia i vaig deixar la Universitat. Teníem 18 anys i s'havia de fer l'amor i no la guerra, i venies de no tenir ni idea d'absolutament res, de buscar al diccionari. Com era que s'havien de tenir relacions? La valoració del feminisme d'aquí, més endavant, va ser que així com abans el dia que les dones volien tenir relacions sovint no en podien tenir, amb l'anticoncepció pots tenir relacions tota la vida perquè no hi ha el perill de l'embaràs. Això va ser un condicionant, per a la part masculina, a ser molt més ofensiva. Va significar un alliberament d'embarassos però un haver de sostenir una quantitat de relacions sexuals que moltes vegades s'evitaven, fins i tot a les famílies clàssiques i tòpiques. A dintre de l'ambient estudiantil es va viure el fes l'amor i no la guerra, i amor lliure en comptes de relacions de parella, i llibertat de poder tenir relacions obertament amb qualsevol. Però també es va viure com una cosa molt poc fruit d'un procés i molt explosiva. T'havies tret de sobre el mur de l'Església, la prohibició, el pecat, et trobaves amb una llibertat ideològica; però a canvi entraves en un haver de tenir unes relacions que per res formaven part d'una manera de viure, i d'una manera d'estar, i d'un desig. D'una prohibició passaves a una obligació, i aquesta obligació amb una mica de sort es valorava com allò que en dèiem que s'havien d'anar tenint orgasmes. I des dels molts orgasmes fingits, als orgasmes que jo deia, és com anar a recollir pomes: anem a recollir orgasmes! Però amb molt poca relació humana treballada i com volent posar uns termes d'igualtat a patades, a batzegades. Perquè dius: sí, ara hem de tenir tots relacions iguals. I tothom té les mateixes ganes i tothom ho vol? Parlem-ne. Si a mi em ve de gust una altra cosa, em ve de gust sortir a passeig, o anar a cantar quatre cançons, ara resulta que he de tenir relacions? Però això què és? Per això t'ho dic, que les coses a base d'un xoc, d'una imposició, d'un moment de passar del blanc al negre, també trasbalsen molt. No hi ha aquest camí intermig i les coses les portem impregnades, molt endins.

Com a nena que vas créixer en el franquisme, vas tenir una vivència de discriminació molt viva?

Molt. Jo penso que molt gran, fins al punt que potser encara l'arrossego ara, però igual que vosaltres. Cadascú a la seva manera, però el ser dones encara ens diferencia i ens diferencia molt. I tant debò ens pugui diferenciar potser per molt temps, amb un nivell de reconeixement de que la diferència és el millor que hi pot haver. Aquesta diferència no és per més bo o més dolent ni més important o menys, sinó una diferència potser necessària. I junts podem caminar. Però ho vaig viure moltíssim, des de que vaig anar a un col·legi de monges que només hi havia nenes. Jo no tenia a la família, cosins, ni germans, i el penis a més era un tabú. No vaig veure un penis fins que vaig tenir divuit anys, i és allò que sempre ho penses i ho vols i veus quatre dibuixos en un llibre. Però és molt diferent de la nena que va créixer en una família que hi havia germans, germanes, cosins, cosines. Dins de la mateixa època, un ho viu d'una manera i un ho viu d'un altre. Jo hi va haver una època que anava, a Barcelona, a col·legi en tramvia en una època en què els tramvies anaven abarrotats com sardines. Anaven tots penjats de les portes, a dintre dels tramvies no s'hi cabia. I jo sé que allà amb mi s'havien refregat tantes polles... I jo tenia deu o dotze anys, i per mi no volia dir res ni una mica sabies a què venia, però era alguna cosa que t'agobiava, i t'apartaves d'un lloc... Tot això et marca. Et marca fins al punt de què després jo vaig estar treballant al sindicat de CC OO, en ambients molt masculins, i la relació entre homes i dones estava molt sexualitzada. Ara jo crec que molt menys, no hi ha aquell pes, almenys no en aquella intensitat. Jo durant molts anys vaig tenir parella i per mi la parella a dintre del sindicat era com un escut, si no tenies parella era com que tothom et podria dir qualsevol cosa. El fet de tenir parella era com que ja eres propietat d'algú, i realment això ho vius fins al moll de l'os. Ja pot ser que sigui la teva parella triada, estimada, però en el fons de l'ànima sents que sort n'hi ha perquè sinó hauries d'estar dient sí, no, tot el dia. Imagina't si es viu a fondo tot això.

El feminisme et va servir per reconèixer aquestes experiències?

A mi el feminisme em va posar paraules a moltes vivències. Llegint coses i entrant en els moviments feministes vaig trobar l'expressió de moltes coses que em passaven, que mentre em passaven a mi i no les podia comunicar, no sabia si em passaven a mi o passaven en conjunt, o obeïen a en quin grau depenien de mi, o era algo que incloia a tothom d'una manera més o menys similar, i això sí que el feminisme a mi em va ajudar moltíssim a entendre coses que em passaven.

Tu vas militar durant el franquisme. Com vas prendre la decisió d'entrar a la clandestinitat?

Vaig anar a la Universitat amb 17 anys, però ja en els últims anys de Batxillerat hi havia les Comissions Obreres de barri, que passaven pel·lícules que destapaven alguna coseta, que es feien excursions que cantaves coses que no es cantaven, i que feies tot un procés de veure una realitat. El fet d'anar a les monges a mi m'havia portat molt a les seves idees de caritat, a visitar els barris, a tenir activitats als barris més de barraques, al Carmelo, a Somorrostro. I clar, veies una conflictivitat social impressionant i unes diferències impressionants. Tot això t'obre els ulls, si els vols obrir, suposo que va passar molta gent que no se li devien obrir. Per les circumstàncies que siguin, vas veient coses. A la Universitat hi havia les comissions d'estudiants, s'acabava de fundar el Sindicat Democràtic d'Estudiants, i vaig entrar en ell i del sindicat vaig entrar a organitzacions d'esquerres: el Partit Comunista Revolucionari, el Partit del Treball i el Partit Comunista Internacional. En anar a viure a Manresa, com que aquí el que hi havia era el PSUC, doncs estar al PSUC i els últims anys viure'ls al PSUC fins que es va legalitzar el Partit Comunista.

I amb la legalització van arribar els pactes.

Jo precisament l'any '77, abans de les eleccions, estava en un comitè d'organització d'aquí de la comarca del Bages, i teníem una activitat immensa. S'estaven obrint espais, s'estava treballant. A mi em tocava la part de les mines de Cardona, de Súria, hi havia una altra persona que coordinava la part nord, per Sallent, i una altra persona que coordinava la part est, Navarcles, Sant Fruitós. I hi havia una activitat impressionant, contínuament, d'assemblees, reunions, mítings, grups de gent que volia canviar les coses. El 15 de juny van dir que Catalunya s'havia despertat roja. El PSC va treure la majoria, però el PSUC va treure un 20%. Era el moment en que Catalunya ha sigut més roja, amb els resultats d'esquerra més importants de tots els temps, sortint d'una repressió franquista brutal. Això era al juny i al mes de novembre del mateix '77 ja es feien els pactes de la Moncloa. La direcció del PCE i el PSUC van pactar la Transició, les amnisties, no a la memòria històrica, no a anar a buscar les persones, ni les explicacions, ni el perquè. No a anar a revisar moltes coses que estaven pendents. I econòmicament, tot i que no es va dir, hi havia el pacte solapat d'anar privatitzant sectors, anar fent una remodelació industrial que portava cap al tancament de les empreses tèxtils. Una cosa van ser els pactes de la Moncloa, que van ser a nivell polític, però als '80 hi va haver el Acuerdo Nacional de Empleo i l'Acord Marc Interconfederal, on es va claudicar en drets sindicals que s'havien anat aconseguint en els últims anys del franquisme. I això ho van pactar els sindicats i ho va pactar el PCE. Aquí va ser quan el PSUC, CC OO, van anar tenint escissions de gent que no volia aquest nivell de pactes. Però la dreta també en sap molt, i la dreta és molt crua i molt dura. Molt aviat va dir: si us manteniu, mireu el que us espera. I els paramilitars van entrar al despatx d'advocats d'Atocha i van fer una matança. Per la matança d'Atocha, s'hagués pogut declarar una vaga general a tot el país, perquè el país estava preparat. Que guanyin un 20% els comunistes, sortint d'una dictadura... i qui no es va atrevir a votar els comunistes va votar els socialistes. Els comunistes érem el diable, a tot arreu n'hi havia, a les empreses, als barris, a les escoles, a la Universitat. Tothom sabia qui estava donant la cara, i es va notar. En aquells moments, els pactes a dintre l'organització interna es van viure molt, fins a les eleccions, tot aquell estiu hi va haver una quietud. Tota la gent que estàvem implicats a dintre l'organització dèiem: això què és? Hem treballat tant que ara toca una mica de vacances? Sorprenia que no hi hagués un impuls de la mobilització interna. I el que s'estava preparant era una desmobilització perquè hi havia uns pactes a la vista. Això és la meva vivència.