Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

[Opinió] Riot escodinaire

 
Il·lustració: Roser Vilaró

RICARD VIDOSA 10/10/2016

A les Escodines hem aguantat per sobre de les nostres possibilitats i molt! Un barri on hem suportat 2 anys infernals de perforacions per construir un aparcament, que inicialment s'havia de fer a la malaguanyada Fàbrica Nova, en un terreny molt menys rocallós. On ens han multiplicat per dos les obres de millora del carrer per defectes en la construcció. On les piconadores treballaven a una distància preocupant de les edificacions històriques. On no hi ha hagut procés participatiu per decidir què calia fer amb la Sala Ciutat, com sí que va passar amb el conservatori. On per canviar les persianes de casa cal ajustar-se a una carta de colors, mentre deliris arquitectònics ens aixequen uns habitatges amb els colors, ja esmorteïts, d'un cub de Rubik. On l'Ajuntament exigeix a les veïnes passar una costosa ITV dels edificis sota l'amenaça de quantioses multes mentre els bancs, propietaris de la major part de cases buides i en estat de ruïna, no compleixen en cap cas aquest deure i no reben una sola sanció. Un barri que fa uns anys tenia la força i la cohesió veïnal, no només per organitzar unes festes de barri sinó, fins i tot, per organitzar-ne unes d'alternatives (C/ Aiguader) o per obrir un ateneu que va ser referència cultural a la ciutat durant la seva existència.
El barri s'ha anat buidant i l'AAVV convertida des de fa anys en braç de l'Ajuntament, és víctima d'una megalomania amb la que molt poca gent s'hi sent representada.

L'okupa delinqueix, té dos caps i menja carn humana. Com a monstres és com ens ha presentat la premsa local a les persones que han habitat un espai buit dels seus propietaris, en moltes ocasions bancs (com és el cas de les Escodines, on mig carrer es troba en mans de La Caixa). Ho han fet amb nocturnitat i traïdoria aprofitant els darrers aldarulls per criminalitzar una forma de relacionar-se amb un espai.

Les persones que els okupen ho fan, en la majoria de casos, perquè no tenen una altra forma d'accés a l'habitatge. Els preus del lloguer i el dels subministraments, sumats a una situació d'atur i a una reforma laboral (aprovada amb els vots de CiU) que ha generat una pobresa "activa" invisible a les llistes del SOC, han desembocat en una multitud de situacions d'impagament de lloguers que han portat, al mateix temps, a desnonaments força ràpids (gràcies a la llei del desnonament "exprés" impulsada per Carme Chacón del PSC).

No, no són monstres, al contrari, com ja van dir algunes veïnes a la passada reunió amb regidores i cossos de seguretat, les okupes han donat vida a un barri en constant degradació i abandonament. NO SÓN OKUPES SÓN, SOBRETOT, VEÏNES. Un exemple paradigmàtic és el dels aldarulls al sector del C/ Montserrat que no són causats per okupes i són igual de molestos que els de les Escodines... Buf, aquest estiu ha estat llarg, les veïnes ho sabem. En aquest cas, però, cap mitjà ha reflectit la relació jurídica respecte el lloc on vivien de les protagonistes dels incidents...

Periodistes que quasi no han posat els peus al barri, criminalització de l'okupació que passa per davant de la situació de menysteniment que hem patit per part dels diferents desgoverns municipals... seguim aguantant.

Un barri antic amb més de 500 habitatges en estat de ruïna, amb un 36% d'habitatges buits a una ciutat amb 8000 pisos tancats i amb 2000 famílies amb dificultat d'accés a l'habitatge (dades del mateix consistori i del POUM) és demolidor. Un nen petit no ho entendria: gent sense cases i cases sense gent.

L'okupació no és un delicte en aquest context, sinó una lliçó de dignitat i de lluita. El consistori s'afanya a prometre sancions als bancs i als grans tenidors d'habitatges buits, però no arriben i aquest abandonament ens porta a situacions com les que estem vivint al barri: insalubritat i inseguretat.

En canvi, no els tremola la mà a l'hora de penjar una pancarta de 10x3 metres a la façana de la Casa de la Vila amb el logotip d'una entitat financera que s'ha beneficiat del major rescat que la ciutadania ha fet a la banca. Tampoc no tenen vergonya quan es tracta d'aprovar la construcció de 4 nous blocs de pisos per part del Banc Santander sota la premissa del regidor Marc Aloy (ERC) que deia: "a casa seva cadascú fa el que vol". Novament aquest ha estat un vomitiu acte de menyspreu vers les necessitats de la ciutat en què vivim. Insisteixo, una ciutat amb 8000 pisos buits sense comptar els que estan en estat ruïnós i un barri antic en un estat lamentable.

Doncs sí, a casa seva cadascú fa el que vol i és el que pensem fer algunes veïnes. Contra la desídia de l'administració: autoorganització. Igual que contra els brots de racisme cal pedagogia o la solidaritat i el suport que cal amb aquelles que pateixen una situació de pobresa sostinguda.

Per sort o per desgràcia a les Escodines sempre hem viscut de cul a les muralles. Només sentim de lluny la remor de la fira de l'Aixada, o de la Mediterrània d'aquests dies i amb prou feines ens arriben les engrunes de la Festa Major, en forma de trabucaires que ens desperten el diumenge a les 9 del matí.

Sabem què és el menyspreu i la prepotència de l'administració però també sabem què és donar color i vida a un barri.

Tampoc caurem en els discursos racistes a uns carrers on l'únic bar que hi havia el va regentar una alegre mexicana, i on el darrer colmado que ens permet comprar sense haver de pujar la Baixada dels Drets és el d'en Said. No ens molesta que famílies d'immigrants baixin cada nit a omplir garrafes a la font de la plaça de Sant Ignasi, el que ens omple de ràbia és que la Manresa del 2022 permeti situacions com aquesta. La misèria que ha generat la crisi l'ha patit tothom al barri, independentment del lloc de procedència o del color de pell.

Mentre els polítics miren a Sant Ignasi de Loiola, els barris es van degradant cada cop més. I mentre no hi hagi una aposta política forta, valenta i participativa per arreglar tants anys de desídia administrativa, els conflictes aniran aflorant com bolets.