Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

[Opinió] El cas Tous: Manresa també és Ciutat Morta

      Il·lustració: Roser Vilaró
        Il·lustració: Roser Vilaró

JORDI GARCÉS   12/02/2015

En el pensament col·lectiu, fa temps que ha quallat la idea que la justícia no és igual per a tothom. La nostra realitat quotidiana s’omple dia rere dia de notícies a la televisió i portades als diaris de casos de corrupció política, fraus i evasions fiscals amb final feliç per a aquells que han saquejat el bé comú. Dia a dia ens indignem amb aquestes situacions i acabem per assumir que qui controla el poder acaba controlant també la justícia o, en altres paraules, que la justícia és en mans dels poderosos.

El cas del 4-F ha destapat un d’aquests entramats de corrupció que incloïa policies, polítics, jutges i mitjans de comunicació, tots en un mateix sac. No oblidem una cosa, però: els fatídics successos del 4-F van tenir lloc el febrer del 2006 i la desgràcia més gran, el suïcidi de la Patricia, va ser l’any 2011. Fins al gener del 2015 aquest cas de corrupció havia passat completament desapercebut a ulls de la majoria, malgrat que hi haguessin vides humanes pel mig.

Han passat gairebé 9 anys dels convulsos fets del 4-F, però la recent posada en escena del documental “Ciutat Morta” ha sacsejat l’opinió pública fent trontollar, d’aquesta manera, els pilars de tot aquest entramat. L’any 2011 però, la Patricia va morir sent considerada culpable per la justícia i pels seus seguidors i va passar inadvertida per gran part de la societat gràcies al silenci dels mitjans de comunicació. La meva pregunta és: quantes víctimes més deuen haver passat desapercebudes a ulls de la majoria?

Manresa també és Ciutat Morta des de l’any 2006. Lluís Corominas era cap de seguretat de l’empresa contractada pels pares de la seva dona, la família Tous. Per aquesta tasca, rebia un sou mensual de 1.500 euros. El 9 de desembre d’aquell mateix any, un dels membres de seguretat de la seva empresa l'avisa que hi ha uns sospitosos intentant assaltar la casa dels seus gendres, situada a uns 700 metres del seu habitatge. El membre de seguretat truca també els Mossos d’Esquadra, però Lluís Corominas decideix no esperar que arribin i es dirigeix ràpidament amb cotxe fins a l'entorn del domicili de la família Tous. A uns cent metres del domicili localitza el cotxe dels suposats assaltants i, des de dins del seu vehicle i a menys d’un metre de distància, dispara un tret directe al cap de Sinani Gazmend, conductor del vehicle. Un segon tret no toca per ben poc l’acompanyant del vehicle, que suplica a Corominas que no el mati. Entre dos i tres minuts més tard arriba la patrulla dels Mossos d’Esquadra que troba el gendre de la família Tous retenint a boca de canó aquest segon suposat assaltant.

El mateix 9 de novembre, Lluís Corominas ingressa a comissaria i, tres dies més tard, a la presó de Quatre Camins. En surt, però, al cap de poc més de dos mesos, el 12 de febrer del 2007, després de pagar una fiança de 150.000 euros. També paga una indemnització de 150.000 euros a la viuda de la víctima en concepte de “reparació de danys”, una manera molt astuta d'atenuar el delicte de cara al judici. Són 300.000 euros que eviten que Lluís Corominas segueixi empresonat. Qualsevol de nosaltres, en la seva situació, hauria restat a la presó fins al dia del judici; en altres paraules, la justícia és en mans dels poderosos.

Per preparar el judici, la família Tous contracta els serveis de Carlos Bueren, un dels exmagistrats més prestigiosos de l’Audiència Nacional. Al mateix temps, el jutjat de primera instància de Manresa dictamina que Lluís Corominas serà jutjat a través d’un jurat popular, més típic de les pel·lícules americanes que no pas d'allò que hauria de ser la justícia espanyola. El món jurídic es va fer ressò, des d’un primer moment, del fet que un jurat popular beneficiaria els interessos de l’acusat; en altres paraules, la justícia és a mans dels poderosos.

La quantitat milionària que val el servei de l’advocat Carlos Bueren també dóna els seus fruits: aconsegueix dilatar el procés judicial de tal manera que el judici no arribaria fins al 9 de maig del 2011. Durant tot aquest temps, són diversos els factors que aplanen el camí perquè Lluís Corominas tingui una sortida victoriosa de tot aquest afer. Primer de tot, calia cuidar la seva imatge pública, i quina era la millor manera d'aconseguir-ho? Fer-lo secretari de la Fundació Rosa Oriol. De manera simultània, Sor Lucía Caram i les plataformes de suport a l’acusat, orquestrades per la burgesia bagenca, van fer la resta. En paraules de Sor Lucía, “Luis es la alegría del banco de alimentos”. Els mitjans de comunicació també juguen el seu paper i, a ulls d’una part de l’opinió pública, Lluís Corominas és vist com una bona persona que ajuda els més necessitats. Tot això no és en va, sinó que serveix com a entorn favorable per a enfocar el judici. Un judici que, pel fet d'estar conformat per un jurat popular, es deixa portar més per les sensacions i la “bondat” que transmet al jurat Lluís Corominas que no pas pels veritables fets.

Arriba el dia i l’advocat d’or de la família Tous persuadeix a la perfecció el jurat popular. El primer dia de juny surt la sentència: Lluís Corominas és absolt del delicte d’homicidi. La sentència al·lega una “legítima defensa” pel fet d'actuar empès per una “por insuperable” que va fer que s’imaginés que la víctima estava a punt de treure una pistola. Surrealista, oi? Doncs és així: sis de les nou persones que conformaven el jurat popular van creure això. I per què? Doncs perquè les persones que conformen el jurat popular no tenen coneixement de l’ordenament jurídic sinó que es deixen portar pels sentiments i les sensacions. I, evidentment, Lluís Corominas i el seu advocat van tenir prou temps durant aquests cinc anys per aprofundir en l’art de la persuasió. Uns successos d’aquestes característiques mai no són jutjats per un jurat popular. Però ja se sap: els diners de la família Tous poden comprar fins i tot la justícia i adaptar-la a les seves necessitats.

“Legítima defensa” tot i que Corominas en cap moment va ser atacat. “Legítima defensa” malgrat que va ser ell qui es va plantar amb el cotxe a menys d’un metre del vehicle dels presumptes assaltants i va disparar un tret directe al cap de Sinani Gazmend, tot i saber que aquest anava desarmat. És això la “legítima defensa”?

“Por insuperable” encara que Corominas va decidir d'anar directament cap als suposats assaltants abans d’esperar l’arribada de la policia i encara que, quan els agents van arribar, estava retenint a boca de canó l’altre individu. És això la “por insuperable”?

A més, la jutgessa no va acceptar que el jurat popular tingués accés a la declaració feta just després dels successos per l’únic testimoni de l’homicidi. Aquesta declaració hauria estat clau, ja que el jurat popular hauria pogut llegir en primera persona els fets i anar més enllà de la versió de l’acusat. Aquest fet, però, no hauria interessat gens a la família Tous, i la magistrada en denegà la prova al·legant que, quan el company de Sinani va declarar, ho va fer en qualitat d’imputat i que, per tant, hauria pogut mentir. Un altre element transcendental és la valoració forense de les proves sobre la “por insuperable”. En la seva declaració, els Mossos d’Esquadra van dir que Lluís Corominas estava parlant tranquil·lament pel mòbil just després que ells arribessin al lloc dels fets. A més, també van contradir la versió de l'acusat, segons la qual mai no s’havia posat una armilla antibales, i contràriament van afirmar que, en el moment que arribaren, van poder veure com la portava posada per sota la roba.

Totes aquestes evidències van desencadenar en el fet que la fiscalia i l’acusació particular al·leguessin una “motivació arbitrària i irracional” en la sentència del jurat popular, instant així el TSJC a reobrir el cas. I d’aquesta manera és com el TSJC anul·la el veredicte del jurat popular el març del 2012. Al·leguen també que l’actitud de Corominas, percebuda a través de les càmeres de seguretat, no és pròpia d’algú que pateix una “por insuperable” i que, en veure la presència dels suposats assaltants, en lloc de fugir busca l’enfrontament. Un enfrontament totalment premeditat pel senyor Corominas, tal com demostra el fet que anés preparat amb l’armilla antibales.

I, malgrat aquestes evidències, el recurs presentat per l’advocat de la família Tous dóna fruits i el TC l’admet a tràmit. Som al 13 de juny del 2013 i queda suspès de nou el judici. Segons el TC, s’han d’examinar les proves a fons per no causar “un prejudici de molt difícil o impossible reparació”. Per si algú s’ha perdut, estem parlant de Lluís Corominas, no de la viuda o el fill de Sinani Gazmend.

I, fins a dia d’avui, el procés judicial segueix paralitzat i no sembla que s'hagi de celebrar novament el judici. Tot i això, el Cas Tous ha tornat a ocupar pàgines als mitjans de comunicació. I és que, finalment, Lluís Corominas s’ha pogut desempallegar de l’acusació particular: la família Tous ha pagat 300.000 euros a la viuda de Sinani Gazmend perquè retiri l’acusació i, d’aquesta manera, en cas que arribés el judici, només hauria d’afrontar la petició de la Fiscalia.

170.000 euros, més els 150.000 que van pagar el 2006. En total, 320.000 euros és el preu amb què la família Tous valora la vida de Sinani Gazmend. Suposo que, per molt que ho intenti, no em puc arribar a imaginar el calvari viscut durant tots aquests anys per la família de Sinani. Era un presumpte lladre, és cert. Un presumpte lladre desarmat que va perdre la vida a mans d’una persona que sabia, igual que nosaltres, que la justícia és en mans dels poderosos i que, precisament per aquest fet, ell podia actuar amb total impunitat.

Un fill que perd el pare, una dona que perd el marit. Suposo que, després de tants anys, la ràbia i l’odi es van convertint en frustració davant d’una condemna que no arriba. I és que el gendre dels Tous, amb la justícia a favor seu, ha aconseguit sortir-se'n amb la seva, dilatant aquest procés judicial de tal manera que les víctimes -mare, fill i la resta de la família- vulguin tancar el tema i així poder acabar d’una vegada amb aquest malson.

Començava l’article dient que la justícia no és igual per a tothom i parlant de la indignació col·lectiva que suposa el fet d'assumir que la justícia és en mans dels poderosos. Aquesta indignació es multiplica, a més, quan hi ha vides humanes pel mig, com és el cas del 4-F o dels Tous. Les comparacions són odioses, però a dia d’avui tenim dos casos amb dues morts i no tenim cap persona que ho estigui pagant. No demano una sentència exemplar pel senyor Corominas; simplement vull que se’l jutgi com a la resta dels humans. Em quedo amb les paraules de la fiscal del cas sobre el veredicte del jurat popular de l’any 2011: “És inadmissible, absurd i irracional”. Tant de bo tingui raó i arribi el dia en què Lluís Corominas deixi d’estar per sobre de la justícia o, en altres paraules, que la justícia deixi de ser en mans dels poderosos. I és que Lluís Corominas es va prendre la justícia pel seu compte i, tot i això, no va passar ni tres mesos a la presó. Kasum Dulkhai, acompanyant i amic de la víctima, va passar més temps en presó preventiva per ser un presumpte lladre que no pas el gendre dels Tous, que va ser acusat d’homicidi.

Si oblidem les injustícies, estem condemnades a què es repeteixin.

Etiquetes: opinió