Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

[Opinió] Passatemps o política

Il·lustració: Roser Vilaró
Il·lustració: Roser Vilaró

SARA REIG   18/03/2015

Una imatge val més que mil paraules diuen,... jo m’ho crec. Les imatges tenen el poder de sortir del paper o de la pantalla per parlar-nos i portar-nos a altres llocs, a altres maneres, a altres temps, a altres olors. Tenen el poder de crear imaginaris. 

Les imatges contenen els missatges que els seus autors, amb més o menys encert volen comunicar, però no només això. Aquestes estan amarades del seu context social i polític.

En les imatges que consumim podem, i crec que cal, revisar quines en són les seves finalitats, qui les ha produït i per què, per a qui estan pensades, és a dir, qui o quins seran els seus consumidors i per què. Perquè més enllà del missatge primer les imatges ens parlen de la societat i la política ambient, i creen imaginari simbòlic a la societat. Són polítiques.

Però no només les imatges, també les cançons i les músiques, les representacions teatrals i de dansa, els llibres, les performance, el cine... Vaja, les expressions artístiques i per tant, la cultura. Ella és creadora d’imaginaris i a la vegada transmissora i legitimadora d’aquests imaginaris.

Crec abismal la diferència entre créixer mirant Pippi Langstrum o Gran Hermano, per exemple. Els dos són productes audiovisuals, els dos són un passatemps si vols, els dos formen part de la nostra cultura audiovisual, però els dos no parlen del mateix, ni als dos hi podem accedir amb la mateixa facilitat.

I és que els productes culturals són i han estat una important eina política utilitzada al llarg dels anys per mirar de controlar a la societat.

Diego Ribera per exemple, és recordat com un dels muralistes més importants de “La història de l’art”, és el pintor de la revolució mexicana diuen, el pintor que va donar veu i imatge a les lluites del seu poble. Però Diego Ribera era un treballador de l’estat, estava contractat pel govern post-revolucionari, vaja, que era un funcionari i la seva feina era traduir en imatges, en aquest cas murals de gran format, les idees de mexicanisme i d’identitat nacional.

El govern l’usava conscient i volgudament per crear imatges que fessin que el poble s’identifiqués i es sentís orgullós de la seva història. Però de quina història parlem? Perquè Ribera sols va pintar una versió de la història.

No va incloure a les dones en la lluita i al “poble” el pintava com a una gran massa sense rostre, en canvi als polítics els donava cara i se’ls podia identificar, i tal com diu Eli Bartra a “Mujer, ideología y arte”, “qui són els que consideren les “masses” i el “poble”, com quelcom amorf i sense personalitat sinó les persones que les veuen des de la cúspide de la piràmide social?”.

Pocs anys després l’estat de Roosevelt va fer una cosa semblant. Dins les mesures polítiques del New Deal hi havia el F.A.P. (Federal Art Project), l’objectiu del qual era “culturitzar” la societat americana, sobretot la classe mitjana i aquelles persones que tenien pocs recursos i per tant també pocs referents artístics i culturals.

El programa contractava artistes i donava ajudes per tirar endavant projectes relacionats amb l’art; van promoure murals públics i exposicions als pobles on havia estat més difícil l’arribada de l’art, pagaven viatges als artistes arreu del país perquè coneguessin bé aquella nova Amèrica. Però per què? Quins eren els interessos que hi havia darrere?

L’estat de Roosevelt, tot i que va contribuir en augmentar la cultura del país i semblava que defensava la llibertat d’expressió, donava una premissa clara. Les peces  havien de treballar la idea de l’orgull americà, havien de parlar d’aquella “nova i avançada” societat que estaven construint. D’allà en van sortir les escoles de l’American Urban Realism, el Regionalism i el Social Realism, pintors com Edward Hopper o O. Louis Guglielmi, tremends. Però es que sols les obres que toquessin aquella temàtica eren susceptibles d’accedir als avantatges del F.A.P.

Allà va ser quan va sorgir l’expressionisme abstracte, un altre gran exemple d’utilització de l’art com a eina política. Els últims anys de Roosevelt al poder el comunisme d’Europa començava a treure el nas i va ser aleshores quan l’expressionisme abstracte passà a ser una carta més al tauler de joc de la Guerra Freda.

El debat de l’art se n’havia anat cap a donar importància a allò matèric, (el color, la textura, la pintura, el llenç, etc) ja no importava la temàtica, no parlava de les problemàtiques socials, era un art totalment acrític. L’art abstracte era perfecte per presentar l’art com a mitjà per evadir-se, l’art com a plaer. Ara l’art era per desconnectar i no pensar.

Però si exprimim una mica més veurem que qui més va contribuir a promoure aquest art va ser el Museu d’Art Modern (MOMA). Museu controlat per la família Rockefeller, la poderosa família que també controlava la indústria del petroli, i quines devien ser les seves necessitats ideològiques?

Així podríem seguir hores i hores. Molts han estat els governs que han controlat conscientment les activitats artístiques del poble. El poder, assabentat que l’art i la cultura són eines transformadores i que creen i construeixen ideals i imaginaris els ha volgut controlar per, com ja he dit abans, controlar en última instància la societat futura.

Donat aquest punt, què és el que nosaltres volem i podem fer? La cultura ens dóna els codis amb els que mirem, és qui ens proporciona les eines per desxifrar i traduir el nostre entorn i no podem deixar que sigui propaganda de l’estat.

Quina és la nostra responsabilitat com a creadors i creadores? I vull deixar clar que no cal ser “artista” -paraula que per cert, no m’agrada gens- per crear cultura, totes, contínuament estem creant cultura.

I a la vegada, quina és la nostra responsabilitat com a consumidors i consumidores de cultura?

El poder i les institucions estan escollint per nosaltres, són ells i elles les que diuen què és art i què no ho és, què és high culture o què és low culture. Ells i elles són les que decideixen quins són els i les artistes que exposen al MACBA, quines són les obres que fan al Lliure o al Kursaal, quines són les pel·lícules que guanyen premis i omplen els cinemes. Són els crítics (legitimats per les institucions) els que diuen què és “art bo” i què és “art dolent”. I sembla que la societat  ens haguem acostumat a creure que el que diuen les institucions -a través de crítics, mitjans de comunicació, o “professionals”-  és “normal” i és la “veritat”.

Recentment a Manresa estan sorgint espais i col·lectius que donen possibilitat a repensar la cultura. Per exemple el projecte de la Sala Ciutat, des d’on es volen impulsar xarxes culturals on tots i totes hi tinguem accés, i on es proposen altres models de gestió cultural com l’autogestió veïnal.

Iniciatives necessàries ja no només per construir un altre futur, sinó també per deconstruir el nostre present, per analitzar i veure quina és la cultura que consumim, com ens afecta, quina és la capacitat d’elecció que tenim, quines són les ajudes que se’ns donen i quines finalitats hi ha al darrere.

Hi ha moltes preguntes que ens podem fer al voltant de la cultura i de l’art i crec que toca fer-nos-les. Perquè l’art potser no canvia el món però sí que canvia a les persones, i les persones som les que canviem el món.

PD.: Sento aquest final tan èpic, és que a vegades m’ho crec.

Etiquetes: opinió