Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

[Opinió] El teu "piropo" és violència

Il·lustració Roser Vilaró
Il·lustració Roser Vilaró

FRANCINA PLANAS 30/03/2015

Sembla increïble que segueixi passant però ser dones ens segueix convertint en receptores de tota mena de “piropos”, valoracions i judicis sobre els nostres cossos, o sobre el que al primer de torn li vindria de gust fer amb nosaltres. En rebem al carrer, de festa, a la feina, a la universitat... i ens converteixen en contenidors on el món masculí pot bolcar les seves perversions sense cap tipus de mania, sense tenir en compte el lloc ni la situació ni el que puguin provocar en les receptores.

Els “piropos” són un mecanisme per tal de demostrar i perpetuar la concepció que el cos de les dones és un espai comunitari que es pot tocar, maltractar i sobre el que es pot opinar lliurement, perpetuant així una situació de desigualtat social. Aquest exercici reforça la cosificació de la dona, posant-nos al mateix nivell d’un simple tros de carn que pot ser valorat per a tot aquell a qui així li vingui de gust.

Amb tot això, podem deixar ben clar que parlem d’una forma més d’assetjament: una demostració de poder i autoritat. Un exemple clar de com n’hi ha que es creuen amb el dret d’opinar sobre nosaltres sense que ho demanem, sense que hi donem el nostre consentiment. Així seguim aprenent i interioritzant que la resta estarà pendent del nostre físic, que estem sota valoració constant. D’aquesta manera més fàcilment la nostra autoestima i autoconcepte podran dependre de judicis externs. I tot això d’una forma subtil, amb el perill afegit que això comporta. Aquestes apel·lacions es converteixen així un exemple perfecte de micromasclismes, aquests petits i quotidians exercicis de poder que segueixen perpetuant l’opressió que el patriarcat exerceix sobre totes nosaltres de forma aparentment inofensiva però no per això menys violenta.

Cal, doncs, no restar importància a aquestes situacions que ens recorden el que s’espera de nosaltres i ens roben independència: si alguns homes d’una societat intimiden les dones, podran oferir protecció a “les que tenen a casa”, fent-les sentir més insegures i dependents.

El més important és que aquestes situacions no són fets aïllats: s’emmarquen i se sustenten dins el sistema patriarcal, que s’encarrega de dotar als homes de certs privilegis i de poder.

És imprescindible per tant no fer-ne una valoració simplista i fàcil: no els confonguem amb els afalacs. Els “piropos” no són una forma “de lligar”: es caracteritzen perquè es diuen sense esperar que es produeixi cap resposta, verbal o d’un altre tipus, en la persona a què se suposa que van dirigits. També reforcen la idea que les dones ens definim exclusivament a partir de la mirada de l’home. Per tant no tenen res a veure amb els elogis o declaracions d’amor i resulta impossible categoritzar-los “de bromes aïllades” o  “episodis sense importància” ni de manifestacions o exemples de “llibertat d’expressió”, ja que en aquestes condicions socials que hem comentat i que no podem obviar, mai parteixen d’una posició d’igualtat social entre emissor i receptora. Restar importància a aquest tema no deixa de ser un mecanisme de defensa per tal de no perdre privilegis que invisibilitza i justifica pràctiques sexistes. No oblidem que estem parlant d’un tipus de violència normalitzada que com a tal cal identificar i combatre.

Cal no oblidar que qui sabem com ens sentim en aquestes situacions som les dones mateixes i som nosaltres qui hem de liderar el nostre empoderament personal i col·lectiu per tal de combatre el patriarcat i en aquest cas concret, prendre consciència que aquestes actituds normalitzades són agressions, una demostració més de la cosificació a què se’ns sotmet constantment. I no només això, sinó que cal entendre nous models de masculinitat basats en el respecte i en una forma de relacionar-nos sana i que no passin per aplaudir actituds sexistes i de superioritat, i és imprescindible en aquest punt fer referència a la responsabilitat que tenen els nostres companys de condemnar aquestes actituds i renunciar als drets i privilegis que el patriarcat els atorga sense perdre de vista que som les dones qui hem de liderar aquesta lluita, mitjançant l’autorganització feminista plantant cara al patriarcat i valorant-nos per qui som i com som sense que ens calgui l’opinió de ningú més i sens dubte, respondre a aquestes situacions. No hem demanat ni necessitem cap opinió i aquell qui es permeti el privilegi de donar-nos-la tot i això ha de saber que no ho tolerarem.

Etiquetes: opinió