Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès
  • APUNT
  • SECCIONS
  • Expressions
  • [Opinió] Manresa, ciutat cínica: en què està quedant la vida al carrer?

[Opinió] Manresa, ciutat cínica: en què està quedant la vida al carrer?

 

Retrat: Roser Vilaró

OM SALA 6/08/2015

Anem a donar un volt per la ciutat de Manresa, juliol del 2015, un vespre qualsevol quan la calor horrible ja ha baixat i la gent té ganes de sortir al carrer. Podem anar al passeig, al barri antic, a les bases… o cada persona on li vingui de gust. A quasi tots els barris hi ha un punt en comú (potser exceptuant barris com el Xup o la balconada i la població migrant) que és el lloc on hi ha la majoria de persones socialitzant-se al carrer. Les terrasses dels bars i els comerços.

Terrasses a les places, a les voreres, al mig de les rotondes, en patis interiors, en entrades de pàrquing… diuen que són difícils de trobar però que també n'hi ha sota les pedres. Si tens un bar i a l'estiu no tens terrassa, ja has begut oli, és la ruïna. Carrers destinats al comerç, supermercats, franquícies, etc. Per a mi, el carrers i les places públiques haurien de ser en les ciutats un espai de socialització i cultura lliure no mercantilitzada. I, per tant, un espai públic on cadascú fos lliure de relacionar-se amb les persones de la forma que volgués sense haver de participar en el consum (sempre que es respectin les altres persones que són al carrer).

Però no, el carrer són les terrasses, el comerç i els possibles consumidors, fet i pensat perquè uns quants guanyin diners i la majoria es gasti en el seu espai d'oci el que ha aconseguit treballant vuit hores al dia. A Manresa, aquest ecosistema capitalista del consum està molt ben protegit per la ordenança de civisme, paraigües que permet que ningú no mulli aquesta merda de carrer, que ningú l'ompli de música, somriures, jocs, ni persones que es socialitzin sense consumir.

L’ordenança protegeix el negoci i el consum i criminalitza qui no hi participa. Un amic xilè que va passar fa poc tres mesos a Manresa em preguntava sempre "perquè aneu al bar a pagar tant per una cervesa quan un litre et surt més barat que un quinto i el pots prendre on vulguis?". Ell no ho entenia. Però nosaltres li explicàvem que tothom anava als bars i que clar, allà et trobaves a tot quisqui, així que molava més que anar a un racó a fer una litrona. I és mentida, perquè a qualsevol lloc pots estar a gust si estàs entre amics i amigues, i a més podràs fer el que et doni la gana, no com a les terrasses dels bars. El problema és nostre (jo m'hi incloc), que hi seguim anant a consumir, a socialitzar-nos i no potenciem més a les estones de lleure els espais on s'hi pot fer un oci no consumista (Centres Socials, el carrer, etc.).

Dins d'aquest retrocés de la vida i la socialització al carrer en els últims anys, penso que hi ha un altre problema enorme, promocionat pel sistema, i és que els nens i nenes, joves i adults ja no surten a socialitzar-se al carrer, sinó que es queden aïllades a casa comunicant-se amb el món de forma virtual. Abans pensava que era el sistema capitalista. Però clar, fa 50 anys també estàvem plenament en un sistema capitalista i la gent es relacionava al carrer, la canalla hi jugava, etc. És l'evolució d'aquest sistema, que ens està aïllant cada vegada més, cosa que provoca l'extrem individualisme social (ja sigui de la persona o d'una unitat familiar). I jo tinc clar quin és el principal culpable: les noves tecnologies.

Ordinadors, teles, playstations, wii's, tablets, internet fàcil, ràpid i a totes hores, mòbils… És tan fàcil quedar-te a casa fent coses tu i els teus objectes que et connecten al món de forma virtual… tan còmode i a la vegada tan interessant... i alienador. Et deixa fora de la societat, de conèixer persones reals, d’iniciar lluites col·lectives, debats, aprenentatge, discussions… on ha quedat l'Àgora, un lloc al carrer on aprendre juntes a partir del debat i de les habilitats i coneixements de cada persona?

I tot això promogut des d'un sistema al qual li interessa que les masses siguin individualistes, competitives, aborregades i sobretot que no creïn col·lectivament. No hi ha manera més fàcil de fer-ho que mantenir-nos aïllades i a la vegada satisfetes d'aquest aïllament ("jo jugo a la wii 3 hores cada dia perquè em ve de gust, m'agrada i aprenc… ").

Animo, doncs, a fer reflexió i acció individual i col·lectiva. Sortim als carrers a xerrar, a tocar la guitarra, a beure sucs o litrones, a muntar debats d'actualitat, xerrades o concerts gratuïts. Així som més reals i a la vegada som persones més creatives i per tant més perilloses per al sistema (per això fan les ordenances de civisme, perquè tenen por que ens organitzem als carrers). I, per altra banda, tirem les teles a la deixalleria i limitem el nostre ús d'internet. I recordem que, si algun dia tenim l'oportunitat d'enviar per correu exprés a un forat negre de l'univers de tots els repetidors de la televisió, estarem fent un favor a la societat.

Etiquetes: opinió