Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

La mentida i el negoci dels refugiats

MARINA FORT I ANIOL COMA 09/10/2015

Els refugiats de Síria no vénen només de Síria. En diferent proporció hi ha gent que viatja des de Pakistan, Afganistan, Iran, Iraq, Kurdistan, Líban. N'hi ha que passant per l'Orient Mitjà vénen des de l’Àfrica: de Sudan del Sud, Mali, Algèria... i fins i tot trobem noi de Bangladesh. Molts es fan passar per sirians i canvien la seva nacionalitat creient que els serà més fàcil accedir a les ajudes i a l'acollida per part d'Europa. La premsa parla de Síria i amaga així la resta de conflictes, guerres i règims dictatorials que es viuen en aquests països. N'hi ha que van abandonar les seves llars fa prop de 6 mesos, d'altres fa tan sols una setmana que eren a Damasc. Depèn sobretot del punt de partida, dels recursos econòmics i del grup amb qui viatgen.

Aquesta història comença al nord de Macedònia, frontera amb Sèrbia on existeix un camp de refugiats, Tabanovce. Un dels molts camps que milers de persones migrants troben durant el seu recorregut cap a l'Europa Occidental. Tenim poca informació de com funciona i no ens està permès entrar-hi sense acreditació ni permís estatal i sense pertànyer a cap organització reconeguda. Els refugiats hi arriben principalment en tren, però també en bus, taxi o caminant. Passen un escàner i se'ls registra com si fossin delinqüents suposadament per controlar si porten armes o drogues. Des d'allà caminen 5 quilòmetres i creuen a Sèrbia per un camí enfangat, la frontera legal queda a uns quants quilòmetres a l'est. Interessa fer creuar milers de refugiats per una 'falsa' frontera invisibilitzant així el problema i amagant tot el que pugui succeir durant el trajecte. L'exèrcit i la policia controlen el recorregut i no s'hi pot accedir lliurement.

Els refugiats arriben a Miratovac, el primer poblet serbi on els esperen busos gratuïts finançats per l'ACNUR (Alt Comitè de les Nacions Unides pels Refugiats) que els duen fins al camp de Preševo, a uns 7 quilòmetres al nord. Els busos són escassos i la gent s'amuntega en cues llarguíssimes. Alguns d'ells, homes joves majoritàriament, se'ls obliga a continuar a peu sense explicacions encara aquests 7 km més. La primera pregunta que ens ve al cap és per què hi ha aquest punt intermedi, per què se'ls fa caminar la meitat del camí i se'ls transporta l'altra meitat. Després d'un parell de dies entenem el negoci que hi fan els taxis i cotxes particulars conduint els refugiats de camp a camp, com els caminants són “caçats” abans d'arribar al bus per taxistes corruptes i són enganyats per cobrar-los 10 euros o més per trajecte i per persona. El més trist però, és que ningú es preocupa per tal que els autobusos cobreixin tot el camí i així evitar que els taxis hi treballin. El director de l'empresa de busos, els conductors, els taxistes, els veïns i la resta de gent que treballa en aquests 12km estan conxorxats i tots hi guanyen. La policia també hi és present i, tot i que pretén regularitzar la situació i la màfia, el cert és que s'enduu un percentatge per cada client dels taxis il·legals. El més greu és que aquests autobusos estan organitzats per l'ACNUR, agència que coneix i tolera la presència del transport particular i no fa res per canviar la situació. Vam intentar avançar-nos als taxis, avisar els refugiats amb antel·lació i vam ser amenaçats durament.

Quan els refugiats arriben al suposat camp de Preševo i després de llargues hores d'espera sota la pluja o el sol, se'ls identifica, se'ls pren l'empremta digital i se'ls dóna una autorització per poder creuar el país en 72 hores o demanar asil polític. Ningú sap del cert per què serveix aquest procés d'identificació i en mans de qui acaba aquest registre o què se'n farà d'aquesta informació més endavant. És comprensible que moltes d'elles no vulguin passar un control més i decideixin seguir sense el permís.

Un cop tenen el document oficial, solen agafar un bus privat fins a la fontera croata per 35 euros (o bé negociant amb els conductors a canvi de cocaïna o altres favors). També tenen l'opció de viatjar amb tren fins a Belgrad i continuar pel seu compte. Aquests busos són aturats per la policia nombroses vegades durant el seu recorregut cap a Croàcia. En aquests controls els conductors paguen diners als agents per tal de poder continuar. Gran part dels permisos que els refugiats han aconseguit a Preševo es ’perden’ abans d’arribar a la següent frontera.

Aquells que decideixen no esperar a rebre la documentació poden prendre un bus o taxi il·legal per preus elevadíssims (de 80 a 150 euros per persona) amb el risc de ser enxampats per la policia amb conseqüències desconegudes, o de ser enganyats pels propis transportistes i abandonats en un altre indret.

Durant tot el recorregut per la zona de Preševo els refugiats estan completament desorientats. No tenen informació d'on són ni se'ls indica el procés a seguir. Se'ls fa formar en fileres eternes com a ovelles custodiats per la policia que no els dóna respostes i a voltes reparteix descàrregues elèctriques. Es resignen a continuar el camí sense saber quina és la següent frontera que creuaran. Els voluntaris que informen tampoc aclareixen els dubtes a vegades per desgana, però sobretot perquè el camí varia constantment en funció de l'obertura i tancament de fronteres. L'itinerari està dissenyat des de despatxos allunyats a les altes esferes d'Europa, que munten el recorregut segons conveniència i reparteixen les refugiades en països sense que elles tinguin poder de decisió.

El camp de Preševo existeix des del mes de juny, tot i que fa un parell d'anys que van començar a passar els primers refugiats. Cal entendre però que no és un camp, és conegut oficialment com a One Stop Center. En un petit recinte custodiat per policies i militars empunyant Kalàshnikovs, hi ha un parell de tendals on es fa el registre dels migrants i es proporciona assistència mèdica als més necessitats.

L'exterior és un espai caòtic. A uns 50 metres hi ha l'estació de tren i a tocar la comissaria de policia. Una mica més endavant una filera de 15 busos de companyies privades i entremig un parell de botigues, un forn de pa i 5 o 6 bars. No hi ha cap espai cobert perquè els refugiats passin la nit ni perquè esperin llargament el permís policial. Plou i hi ha nits en què la temperatura ja baixa ja fins als 7 o 8 graus. Tan sols hi ha 4 lavabos portàtils per tot el volum de gent. Tot aquest espai està ple de deixalles.

I hi ha molta, molta gent. A part dels milers de refugiats que hi passen cada dia (entre 2.000 i 5.000 aproximadament, arribant un dia d'agost al número rècord de 15.000) hi ha els treballadors de les companyies de busos que atrapen els grups de refugiats, hi ha taxistes i hi ha militars, hi ha molta policia, hi ha nens que venen SIM cards i altres acessoris a preus desmesurats, hi ha treballadors d'organitzacions internacionals, ONGs i associacions locals i hi ha periodistes.

Hi ha també voluntaris i voluntàries que treballen durant la major part del seu dia sota la pluja o el sol repartint menjar, acompanyant els refugiats als busos i donant la poca informació que tenen. Alguns s'aprofiten de la situació i formen part de la conspiració i del negoci. D'altres, amb consciència o sense, col·laboren altruistament essent una peça necessària de l'engranatge, fent una feina totalment assistencial que no canvia res.

Des del govern de Sèrbia, passant per les organitzacions humanitàries i les locals, la policia, els venedors ambulants i fins als voluntaris, pràcticament tothom fa negoci amb els refugiats i actua per diners o poder.

Cal esmentar que Preševo és una localitat d'uns 13.000 habitants situada a la part més meridional de Sèrbia, a tocar de la frontera amb Macedònia (FYROM oficialment) i Kosovo. La majoria de la població de la regió és albanesa i musulmana, a diferència de la resta del país. És per això que el llunyà govern de Belgrad no té gaire en compte aquest racó de món. En general, es tracta d'una àrea força pobra que fins fa poc no importava massa a ningú.

Sembla mentida que aquest poble albanès, que va patir la recent guerra de Kosovo entre els anys 1996-1999 i que va provocar el desplaçament de 850.000 exiliats, tingui tan poca memòria i empatia vers els milers de persones que ara es troben en la mateixa situació.

El poble de Preševo és un dels molts punts del periple dels refugiats. Tanmateix, molts d'ells ens comenten que els camps i punts de control pels que han passat més al sud (Macedònia, Grècia, Turquia) són encara més terribles i que han patit vexacions per part de la policia i han viscut situacions infrahumanes. Un clar exemple és el cas del campament a l'illa grega de Quios, que consisteix en un cementiri i dues tendes de l'ACNUR i on els refugiats dormen entre tomba i tomba, i on hi han arribat des de Turquia en una barqueta inflable de 6 metres pagant 1.400 dòlars americans per 4 hores de viatge.

Sembla que com més s'apropen a Europa Occidental millor és l'atenció que van rebent, però per ara tampoc en tenim la certesa.

Són milers i milers els i les refugiades que es desplacen pels nostres països i es mereixen l'acollida més digne i humana del món. No es poden repetir casos de nens i nenes extraviades pel camí ni d’avortaments naturals per les dures circumstàncies que viuen moltes dones embarassades.

Cal que ens plantegem quin tipus d’acollida necessiten aquestes persones. Tinguem en compte que cada cas i família és singular i diferent dels altres, no fem una acollida estàndard. Tampoc podem donar-los una ajuda assistencial com fan gran part de les ONG i organitzacions i fer que depenguin dels nostres ingressos i de la nostra caritat fins al dia en què ens cansem de col·laborar i aparegui una altra causa de més actualitat. Tinguem clar a més, que cal tallar de soca-rel tot comportament racista i xenòfob. És responsabilitat de tots i totes no tolerar cap agressió vers als nouvinguts i lluitar perquè no tornin a viure tortures ni humiliacions com a les que s'han vist sotmeses.

Els hem de tractar amb el respecte que es mereixen, no acontentar-nos amb mínims i ser exigents amb el que els aportem. Ja han deixat prou enrere com per demanar-los que es transformin i s’adaptin a nosaltres. Hi ha d'haver una integració per part de les dues bandes. Hem d'aprofitar per transformar la societat amb elles, amb persones amb una experiència riquíssima al darrera. Si realment els volem acollir, hem d'estar preparats per canviar.

I per damunt de tot, cal que ens plantegem seriosament d'on ve el problema i no només com solucionar-lo. Centrar-nos a fer una bona acollida no és suficient si no som capaces de mirar els grans culpables que hi ha al darrere, els qui provoquen aquestes guerres i massacres. Hem de ser crítics, plantejar-nos què és el que no funciona de fons i adonar-nos també de la nostra responsabilitat en el conflicte.

Etiquetes: opinió