Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

[Opinió] Auschwitz com a símptoma

 

JORDI CUMPLIDO 3/06/2016

Quan les tropes aliades van anar descobrint els camps de concentració nazis a mesura que alliberaven les ciutats de l'Europa centre-oriental, un repte majúscul es va anar sobreposant al col·lapse instantani de la ràbia i la vergonya: Com explicar tot aquell horror? Com ubicar l'experiència del nazisme en el contínuum històric de l'Europa moderna? Quina dimensió atorgar al fenomen del nazisme i el seu cost humanitari encabits en la particular identitat i l'essència del vell continent?

El repte intel·lectual presentava una dificultat enorme perquè obligava a desfer una contradicció aparentment irresoluble. Aquesta partia de l'optimisme desaforat amb què s'explicava l'arribada d'Europa a la història contemporània, com a portadora dels valors de la revolució liberal que havien construït un nou món més humanitari, més lliure i fraternal, i com a avantguarda de la revolució científica que, a través del positivisme, permetia el control de l'home sobre la natura i obria, així, unint els valors il·lustrats amb el domini de la ciència, el camí cap a un progrés inacabable. Per això era tan difícil explicar com es podia haver produït, en un espai de llibertat i progrés sense precedents en la història de la humanitat, el major horror que ha contemplat mai l'home.

Per tal de desfer la paradoxa es va generar el relat de l'anomalia: només es podia comprendre Auschwitz si s'identificava com un tumor maligne aparegut per la reproducció d'un plegat de cèl·lules canceroses que amenaçaven de danyar un organisme sa. Auschwitz com a interrupció d'una línia contínua i ascendent de progrés i llibertat inesgotables, Auschwitz com a excepció de la norma, Auschwitz com un camp aïllat enmig d'un oceà de modernitat. D'aquí que l'elit intel·lectual encarregada de reconstruir l'Europa de les llibertats comencessin a propagar a discreció la teoria del sonderweg o camí específic alemany, segons la qual a diferència de l'essència europea identificada amb els valors de la revolució francesa, Alemanya presentava un "camí específic" identificat amb el caràcter autoritari i militarista que explicava la seva arribada al liberalisme amb el model bismarckià.

Afortunadament, han quedat en la trinxera històrica un grup d'historiadors honestos que combaten aquesta perspectiva deductiva de la desviació històrica de la modernitat europea, argumentant que Auschwitz no fou una excepció, sinó més aviat un símptoma, una conseqüència lògica del model social i econòmic que s'estava gestant al continent des de feia dècades. N'hi havia prou amb atendre els rigorosos i documentats estudis sobre la ràpida extensió de l'antisemitisme i el patriotisme d'extrema dreta a França, bressol de la democràcia liberal europea, que permetia a autors com Zeev Sternhell afirmar que el feixisme no havia nascut a Alemanya, sinó precisament a França.

Auschwitz era el final tràgic d'un camí iniciat amb la modernitat però que duia dins seu el germen del mal nascut de les contradiccions mateixes del progrés il·limitat. La prova irrefutable és que el nazisme, i de fet la resta dels feixismes europeus, eren l'extrem més allunyat de la barbàrie: ans al contrari, construïen un discurs modern i revolucionari i se sostenien en totes les capacitats ofertes pel progrés científic i tecnològic d'aquesta Europa moderna.

La disjuntiva se'ns manifesta avui més actual que mai. Enmig de l'onada d'eufòria del projecte de la Unió Europa, nascut de l'esperit del Tractat de Maastricht de 1992 que posava les bases per la unió política i monetària dels estats europeus que havien de ser centre mundial d'una nova etapa de llibertat i progrés, la crisi econòmica de 2008 desencadenava una crisi de valors i de model que arriba fins als nostres dies amb la seva manifestació més tràgica, la crisi dels refugiats.

El repte intel·lectual que obliga a qüestionar-se de nou el lloc de la tragèdia enmig de l'espai de llibertats, és encara més complex del que ho fou el 1945. I això, perquè mentre que el nazisme era una catàstrofe generada per l'home europeu sense precedents en la història, l'actual crisi dels refugiats apareix en un sistema immunitari preparat per evitar a tota costa la repetició del fantasma del feixisme. Amb aquesta única idea es va dissenyar l'enginyeria legal i l'edifici polític del món lliure, del qual Europa en fou l'epicentre, complementat amb la posada en marxa dels organismes supranacionals, amb les Nacions Unides com a avantguarda, que havien d'actuar de vigilants d'aquest entramat. La idea i les eines per implementar-la s'esfondren avui davant els nostres ulls cada vegada que assistim astorats a unes noves imatges de nadons morts a les platges, d'homes i dones, joves i vells, dormint sobre el fang humit a temperatures sota zero, de policies colpejant i gasejant els fugitius de l'horror que han generat els mateixos països que abanderaven aquest nou món de pau i llibertat.

En aquest context, l'arribada massiva i incontrolable d'éssers humans a les fronteres de la Unió Europea certifica la fallida del projecte europeu, no en un sentit territorial sinó més enllà, com a sistema de valors.

Primerament, l'onada migratòria produeix angoixa i frustració perquè no s'assembla en res a les migracions rebudes pel continent europeu antigament. Ni tan sols a la migració jueva que, per molt quantiosa que fos, tenia un gruix limitat i calculable, a diferència de la població siriana que arriba en un nombre indeterminat, incalculable i inacabable. I això, en si mateix, suposa un primer element de preocupació: és una situació caòtica perquè no es pot fer una previsió, és un problema que no es pot organitzar, que escapa als càlculs i la racionalització del mateix. I en segon lloc, la procedència dels refugiats entronca amb l'explosió de la crisi de civilitzacions i l'enfrontament entre l'autoanomenat món lliure i el fenomen de l'islamisme radical, expressat en la màxima potència en l'aparició del Daesh o Estat Islàmic. La construcció de la paranoia des del discurs de l'extrema dreta europea, i no tan extrema, basada en la idea d'Euràbia −la conquesta progressiva del continent europeu per part de l'Islam−, pren més força que mai amb la intensificació del terrorisme islamista als estats europeus més avançats, i es torna més efectiu amb la creació de la idea de la infiltració de terroristes entre la legió de refugiats que penetra la frontera europea.

Tot això reforça l'abecé de la prosa del nacionalisme feixista, que està incrustat en la idea de la frontera i la seva rigidesa. I amb una velocitat enorme, l'efectivitat del seu discurs, basat en la por, alimentat per una crisi econòmica que ha destruït la classe mitjana garant de l'estabilitat davant les crisis, i injectat amb un còctel que sacseja una mescla explosiva d'identitat, inseguretat, religió i racialitat, penetra en un gota-gota constant per la pell d'un malalt terminal cridat a tancar-se en ell mateix, i es reprodueix dins seu obligant-lo a renunciar als valors humanitaris segons els quals s'havia regit des de la seva majoria d'edat. I d'aquesta manera, un europeu mitjà assumeix a poc a poc les solucions del feixisme europeu, que neix i creix a la mateixa velocitat que ho feu davant la crisi de civilització de l'Europa d'entreguerres, i es permet el luxe d'esdevenir amb serenor un espectador passiu de la política racista i inhumana dels seus governants i, encara més, aplaudir orgullosos el tancament de les fronteres i la imposició violenta de la posició de la superioritat europea que tracta a cops de cossa i gasos lacrimògens aquells que no mereixen la seva compassió.

Europa ha mort. És un difunt que no és capaç de garantir ni tan sols la pervivència del seu projecte polític perquè no pot assegurar ni el benestar de la majoria dels ciutadans dins les seves fronteres. Econòmicament es manifesta com un engranatge cruel que genera la riquesa del seu centre a costa de la misèria de la seva perifèria, però el que converteix l'Europa del segle XXI en un projecte fallit és el fracàs del seu codi ètic, el naufragi d'un sistema de valors que renuncia a l'acollida fraternal dels éssers humans expulsats per la guerra, i que l'incapacita per abanderar qualsevol progrés cap a un món millor.
De nou, com Auschwitz per a la societat europea de mitjan segle XX, aquesta crisi de refugiats no és l'excepció, sinó la norma d'una societat incapaç d'afrontar un repte humanitari. Perquè els valors de la llibertat i la fraternitat han resultat ser només el vernís amb què l'elit política i econòmica que lidera la Unió Europea ha emmascarat un projecte construït per inflar la riquesa d'uns i la misèria dels altres, que després de tot, acaba redundant en la seva pròpia misèria.