Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

"No és el que s'aprèn, és el com s'aprèn"


ANNA PERARNAU 21/04/2016

Entrevistem a Fina Monell ( Manresa 1957), directora de l'Escola Ítaca de Manresa i a Raquel Fernández (Manresa, 1979) , secretària de la Comunitat d'Adults i Famílies d'Ítaca. Ens expliquen el projecte educatiu de l'escola, la pedagogia que utilitzen, les dificultats i fortaleses de l'escola i ens fan cinc cèntims sobre el projecte de construcció d'escola educació que tenen entre mans.

L'Escola Ítaca de Manresa és coneguda per tenir un projecte educatiu que es desmarca del sistema educatiu convencional en el qual es basen la major part d'es del país. En aquest sentit, em podríeu explicar, a grans trets, quin és el projecte educatiu de l'Escola?

F: En primer lloc volem remarcar el respecte que ens mereix l'escolaritat que hem tingut la majoria de gent. Nosaltres partim de la idea de l'aprenentatge globalitzat, a través de projectes interdisciplinaris, no per assignatures o matèries. Això comporta que no es fragmenta el temps. Quan estem treballant entorn una cosa es treballa amb aquella cosa. A través d'aquests projectes arriba l'aprenentatge dels continguts, que aquests són els mateixos que els de la resta d'escoles de la resta de Catalunya com a mínim, i estan regulats per un currículum oficial.No és el que s'aprèn, és el com s'aprèn. I en aquest com, aquests projectes a més a més en el nostre cas els basem en allò que podem intuir, percebre, veure, escoltar dels infants el que és o pot esdevenir interès d'aprendre. Bàsicament la idea en la qual es basa el projecte és el treball interdisciplinari i la mínima fragmentació del temps.

Parleu de la primordialitat de transmetre valors com ara la cooperació, l'exploració, l'afectivitat i el respecte. Quines eines pedagògiques feu servir per treballar aquests valors amb les nenes i nens?

F
: Aquí hi ha una colla de nens i nenes, una colla d'adulta que som mestres en formació, i que, en la seva relació en el dia a dia amb els nens, no hi ha una diferenciació entre el que és l'aprenentatge racional o aprenentatge emocional. Aquesta sèrie d'adjectius és la vida, és el que es necessita per estar, no són "només" una qüestió de valors, és una qüestió d'estar sencers en tot. El que apareix a la web sobre el projecte educatiu són 8 paraules que ens semblen molt importants per una educació integral, per créixer amb una bona autoestima, independentment de què jo sigui més bo cantant, o sumant o corrent. És a dir, no donar més valor a fer bones sumes que a tenir una bona veu i cantar molt bé, per exemple. Un nen o una nena és un ésser humà complet. Tots estem complets i tots estem en formació.

Quin és el paper que tenen les famílies dins l'escola? Com en participeu, com us gestioneu i us organitzeu amb els professors o els mateixos alumnes?

R
: Crec que l'escola ens demana que siguem al seu costat, i els pares volem estar-hi i anar junts. Per això mateix la vida ho és tot, el que passa a casa, el que passa al parc i el que passa a l'escola. Com ens organitzem nosaltres? Per començar hem deixat de dir-nos AMPA i hem canviat el nostre nom després de dos anys de treballar i de fer tot un procés de diverses dinàmiques vam arribar a la conclusió de que ens agradava més el nom de Comunitat d'Adults i Famílies d'Ítaca. També per continuar amb el Comunitat Educativa, Comunitat de Petits, Comunitat de mitjans i Comunitat de grans, Comunitat de pares. Tots som una comunitat. Dins aquesta Comunitat hi ha vàries comissions de treball que han anat sorgint al llarg dels anys en funció de les necessitats que tant pares i mares hem tingut o hem vist que potser anaven bé pels nens, o que l'escola ens ha demanat.

Com en participeu, com us gestioneu i us organitzeu amb el professors/es o els mateixos alumnes?

R: Dins aquesta Comunitat d'Adults i Famílies hi ha vàries comissions de treball que han anat sorgint al llarg dels anys en funció de les necessitats que tant pares i mares hem tingut o hem vist que potser anaven bé pels nens, o que l'escola ens ha demanat. Per exemple, hi ha una comissió de pati que s'encarrega de cobrir les necessitats que els mateixos nens i nenes o des de la mateixa escola es demanen pel que fa al pati. Hi ha un total de 8 comissions, i totes són mixtes. És a dir, estan formades per pares i mares i per mestres de l'escola per integrar el treball entre els uns i els altres. Cada comissió té una, dues o tres persones referents, que van a parar a una comissió més general que dinamitza tot el treball i que centralitza una mica el que està fent cada comissió.

R: Voldria afegir per això que cadascú ha de saber l'espai que ocupa. Els adults mestres tenen un paper i els pares i mares un altre. Hi ha un punt que és comú, però cadascú té una funció.

F: Per tota participació és necessari que tothom tingui, no molta claredat ni especificació, però sí uns límits, una línia la qual no traspasses que és el terreny de l'altre. I en aquest punt de confluència, salvant els límits, és precisament on podem conviure i treballar conjuntament. Quan es traspassen unes línies d'acció és quan hi comença a haver mal vivències de les coses. Quan es parla de les escoles, es parla de la participació de les famílies, com si les famílies "fossin després dels mestres", no? I això no va així. Hi ha nens i nenes a l'escola perquè les famílies les porten a l'escola i hi confien. Hi ha escola pública perquè la gent paga impostos. Aquesta gent, són aquestes famílies que porten els nens a l'escola. Cert que els mestres tenim tota la part responsable d'aquesta educació, però hem d'anar alerta amb la idea que hi ha uns propietaris de l'escola pública i uns usuaris. O sigui, ens hauríem de qüestionar què és realment una escola pública. Perquè venim d'una història i per això ens hem de preguntar d'on venim i qui som. Allò públic era entès com el que tenia com a propietat l'Estat o l'Ajuntament, i potser no és això. Potser allò públic és allò que té com a propietat els ciutadans, que són qui ho possibiliten.

Amb quins problemes creieu que es troben les famílies actualment quan les nenes i nens han de canviar de centre per fer l'ESO? El canvi de pedagogia educativa afecta a la seva trajectòria educacional?

R: Quan a casa ens plantejàvem quina era l'escola que ens agradaria pels nostres fills jo el plantejament que vaig fer va ser: "ostres, el que hi ha, no ho veig". No ho veia clar. I en veritat no coneixia molt bé què era l'Ítaca. Sabia que era una escola propera, pública, que eren dos requisits importants per mi i que feia les coses d'una altra manera. I jo no sabia quins eren els resultats, i de fet, va arribar a un punt que a les famílies no ens importava això. El plantejament va ser "si fem el mateix, tindrem el mateix resultat". Per tant, si hi ha algú que està obrint un ventall de possibilitats de fer les coses d'una altra manera, donem opció a què això sigui d'una altra manera. I no sé si es troben problemes en sortir. Crec que hi ha moltes famílies que estan preocupades per a quin institut han de portar els seus fills. Sí, és una pregunta que aquí surt.

F: Aquesta pregunta és una pregunta per fer a tots els escolars de primària de Catalunya com a mínim. La mateixa pregunta es pot fer aquí, allà i més enllà. Totes les escoles tenen alumnes que excel·leixen i alumnes que no els hi va bé l'escolaritat. Aquesta és una cosa. Per tant, la primera pregunta és "tots, quan fan el canvi, com s'hi adapten?". O sigui, què aporta cada escola a aquell nen o a aquella nena que hi ha estat en una escola, què li ha donat l'escola per entrar en això altra.

El que passa és que es dóna per suposat que si jo he fet una escolaritat que he fet assignatures, llibres, etc similar a l'institut, quan aniré a l'institut, com que "és el mateix", doncs ja funcionarà. No sé si algú s'ha plantejat si quan els nens estan a 8, 9, 10 anys el sistema que estan fent els hi és el més positiu. Com que és el que habitualment es fa, ningú s'ho planteja, bé algunes persones segur que sí.

Què passa amb els alumnes que no els va bé el sistema educatiu habitual? Què passa amb els alumnes que tenen dificultat d'aprenentatge en aquest sistema habitual? Què passa amb els alumnes de sis anys que necessiten aixecar-se quatre vegades durant una hora? Tots ens ho hem de preguntar i buscar respostes, l'escola no tradicional i l'escola si tradicional

Aleshores, quan es parla de resultats, es parla de dos resultats: per una banda competències bàsiques, n'hi ha nou, i s'avalua la lingüística i la matemàtica i prou. En canvi, el mateix departament d'ensenyament parla de la importància de l'autonomia, de la importància de ser capaç de decidir, de la importància de l'autoestima, etc. Però això no es mesura. De les 9, se'n mesuren bàsicament dues. I en funció d'aquestes dues s'avaluen els resultats bons o no bons i la resta queden a l'obaga. No importen? Semblaria que és preferible una criatura amb uns bons resultats matemàtics encara que les relacions interpersonals fossin molt dificultoses que no pas a la inversa. Si després preguntes a famílies, mestres, a tothom, si els hi sembla que és important la comunicació amb els altres, la relació interpersonal; per tothom és importantíssim ser capaç de desenvolupar-se, tenir una bona autoestima, ser capaç de ser creatiu, d'afrontar reptes.

Els nostres resultats són mitjans. Tenim dues promocions, en un curs mitjans i en altres més baixos. A vegades però, quan es parla d'avaluar no es distingeix entre avaluar, qualificar, examinar; són tres coses diferents. El que passa és que es posen totes al mateix sac.
Ara, la realitat, què ha passat amb els nostres alumnes que han anat a l'institut? Hi ha dues promocions i el que ha passat, segons els mateixos professors de l'institut on han anat els nens d'aquestes promocions, és el mateix que en qualsevol altra escola. Hi ha nens que excel·leixen i que els hi va tot molt bé, hi ha nens que tenen menys dificultats i n'hi ha que en tenen més. Quina és una de les diferències que sí que ens diuen? Tots els nens comencen a l'institut amb interès, amb ganes, es mantenen durant molt temps sense dir "bueno, jo això no ho faig perquè jo no em va bé o jo no en sé". És a dir, el que ens transmeten, i nosaltres també veiem aquí és que hi ha una molt bona autoestima d'aprenentatge. De moment no ha marxat encara mai cap nen de sisè "arrossegant la maleta" per entendre'ns. O sigui, estan a sisè amb molt bones ganes d'aprendre, amb interès, amb una autoestima de què qualsevol cosa que els proposis ho voldran provar. I nosaltres això ho valorem moltíssim. Perquè aquests nens han pogut triar i decidir. Han pogut triar si vaig cap a la dreta o l'esquerra; i sigui, ells es gestionen el seu propi temps i poden decidir que fan o què volen fer. Això no vol dir que els mestres no fem propostes, que en fem moltes. No entenguem que fins que el nen no decideix no fa res, perquè a vegades s'entén malament això. I sobretot han pogut respondre algunes vegades a la pregunta de "jo què vull?". Aquesta pregunta és molt important. I llavors clar, no estan a l'espera de què un adult els digui què han de fer o què han de dir.

R: Sí, de fet som molts els adults que ens fem la pregunta de "jo què vull?" i no sabem respondre-la. I que millor que els nens en aquesta edat ja se la puguin fer aquesta pregunta.

Pel que fa al projecte per la creació d'una escola-institut, ens podríeu explicar d'on i per què sorgeix aquesta iniciativa?

R: Bé la iniciativa surt de, igual que moltes famílies en un moment ens vam plantejar quina escola de primària volem, està apropant-se el moment de preguntar-nos quina escola secundària volem. Bàsicament és això. Que els nens que surten de l'Ítaca, creiem que no hi ha un espai a la ciutat que ofereixi una continuïtat en el projecte educatiu. O sigui, una continuïtat pedagògica i llavors podem dir que aquesta inquietud sorgeix d'aquí.
Coses que han sortit arran de plantejar-nos això, doncs vam començar a buscar i a mirar, comences a parlar amb altres centres de secundària, i molts mestres i adults que hi treballen, inclús el departament d'ensenyament, s'està qüestionant que els nens de 12 anys marxen a un espai com és l'institut. I què ofereix l'escola-institut? Una continuïtat d'aquests nens en el projecte per un costat, i per l'altre costat és que fins als 16 anys no han de sortir del centre. Per tant per nosaltres són dues coses a tenir en compte: l'edat en què surten i la continuïtat del projecte.

F: Hi ha una altra cosa a destacar que és que el model d'escola-institut ja existeix. I està àmpliament escampat a Catalunya a nivell de privats i concertats.

R: I a la pública n'hi ha com dos o tres o quatre a Catalunya que ofereixen aquesta opció. De fet tenim una mare que és mestra de secundària que va anar a visitar l'escola-institut de les Vinyes i el que explicava la directora de les Vinyes és que no tenen un suport obert del departament d'ensenyament en el tema de l'escola-institut. Que una mica ho estan lluitant ells però no hi ha un recolzament ni un reconeixement de què aquesta és una opció molt vàlida pels nens.

F: I si el mateix departament facilita aquesta opció d'escola-institut a nivell de privades i concertades, si més no a nivell públic s'hauria d'oferir el mateix que a nivell privat. Encara que només sigui des d'una postura de drets ciutadans. Públicament s'ha de poder oferir el mateix que al privat, i després la gent ja triarà públic o privat.

Si des del departament d'ensenyament no s'ofereix aquesta opció d'escola-institut, però els ho suggeriu, quina resposta us donen?

R: Bé, això és el que està per veure. Clar, una altra de les coses que ens va portar a plantejar-nos això és que els nens que ara estan fent primer, segon i tercer, és el que es considera el "boom" dels naixements a la ciutat. Passem de tenir una mitja d'entre 500 i 600 infants escolaritzats a tenir-ne a 900 i "pico". Per, tant, què farà la ciutat quan aquests nens hagin d'anar a l'Institut? Llavors plantejàvem que la ciutat necessiti....És probable no, creiem per números que necessita un altre espai institut. Si això s'ha de fer, el plantejament que fem des de l'Ítaca és que es faci des d'una altra mirada; que no fem un altre institut amb quatre línies com els que ja existeixen a la ciutat sinó que plantegem un institut que doni una alternativa diferent.

F: I és això, tampoc no estem inventant res. És un model que existeix. L'escola-institut pública existeix, a molt pocs llocs i fruit de circumstàncies molt singulars, però existeix. O sigui, no és una cosa inviable ni innovadora d'aquí. A veure, el nostre país ve d'una escola de la República que ja la voldríem...

Aquesta nova proposta s'està consolidant de manera efectiva? O en altres paraules, en quin moment del procés us trobeu?

R: Estem en què primer hem fet contacte amb el regidor d'ensenyament de la ciutat, amb la Mercè Rosich. Estem pendents de reunir-nos amb el director de serveis territorials, que ens reunim al maig per plantejar aquesta situació i aquí estem. Què ens han dit? Que sí, que és veritat que hi ha més infants, que sí, que es necessitaran més espais però que no tenen gens clar quina és la solució que donaran. Què hem fet nosaltres? Dir, "estem aquí, nosaltres podem i volem ser una opció", per solucionar el problema que ens trobarem d'aquí res. Per exemple, Cal Gravat, com a institut, em sembla que es va fer el 2008, crec. La idea era que només fos un institut amb dues línies i l'any passat, ja que són tres línies. I és possible que l'any següent potser siguin quatre línies perquè va començar a acollir tots aquests infants que pugen. Perquè hi ha una franja d'uns 4, 5, 6 anys, no ho recordo exacte, però hi ha una franja d'edat que passem de 500-600 naixements a 900 naixements i d'aquí sembla que la tendència torna a baixar als 500-600 naixements a la ciutat. Però clar, potser estem parlant d'una franja de 10 anys. Com la ciutat a nivell d'escolarització pública dóna sortida a aquest problema?

F
: En el cas l'Institut és relativament simple perquè els nens que aniran a l'institut ja estan nascuts, ja se sap quant n'hi ha. Per tant, has de treballar sobre aquest número. Cert també que hi ha molta mobilitat.
Amb això vull dir que quan hi ha un augment de la població tant significatiu i que a més a més és absolutament previsible, també és el moment de dir "com abordem això?". I sortir de les solucions provisionals. Perquè de solucions ja n'hi posen ja, però són provisionals. "Posarem 4 línies perquè com que només són 4 o 5 anys". És una qüestió d'on posem el llistó, per dalt o per baix, així de clar.

R: Si fem una anàlisi ràpid de la ciutat trobem 4 instituts que podem considerar macro-instituts perquè tenen quatre línies. Llavors tenim un institut que és el Guillem Catà que només té dues línies perquè arquitectònicament crec que l'edifici no permet res més. Però és clar, es que tens tots els instituts "a tope". És això el que volem? Quin acompanyament, d'aquests valors que parlàvem, podem fer per davant de tot amb aules amb 30 nens amb un mestre que ha de fer una matèria en un temps determinat, com ho fem això? Com acompanyes tot això? No es pot. Bé, jo crec que no es pot. Després es parla de fracàs escolar i posen aquests noms i no mirem més enllà. Com que el nen s'aixeca quatre vegades és que li passa alguna cosa.

F:Hi ha una cosa que quan pensem en escola, i és que podem pensar l'escola des de la integritat de l'ésser humà o pots pensar l'escola des d'un contingut acadèmic que a aquella criatura se li ha de posar a dins el cap. Però això no va així. O sigui, a l'hora d'intentar entendre, analitzar vale, necessites potser com a adult diferenciar, etc. Però els nens ho fan sempre tot sencers. Els nens no van ara és la cosa racional ara és la cosa emocional. Els nens van sempre tots sencers. De fet, els adults també, però sembla que ho dissimulem més bé .I a més a més els nens aprenen sempre. No hi ha un moment al dia que no sigui d'aprenentatge, sempre estan aprenent. Això és important tenir-ho en compte perquè tota l'escola en tot moment ha de tenir present això. (35:40)

Partint de la premissa que uns quants dels i les alumnes potser voldran fer batxillerat, creieu que s'ha d'abordar la transmissió de coneixements a les adolescents que cursin l'ESO a l'escola institut?

R: Jo crec que la resposta és la mateixa que abans. Uns nens amb curiositat, amb ganes d'aprendre que no estan cansats que els hi diguin el què han de fer, no? I que...

F: Que una criatura aprengui els cossos geomètrics, per exemple. Què vol dir aprendre? Que els conegui, que els pugui anomenar, pugui veure quines característiques tenen, allò tant típic a 10, 12 o 16, potser no és gaire important. El més gros d'això és que només és important dins el mateix context escolar. Llavors clar, després a fer batxillerat. No ho sé, jo conec molt primària però no conec secundària. Suposo que quan estan fent tercer i quart, un ha de conèixer alguna cosa d'integrals, a nivell de matemàtiques; o de conèixer qui va ser els poetes de la generació del 27. Jo suposo que s'han de saber coses d'aquest tipus. Si arriba a primer de batxillerat i això no ho ha tractat, però té la força, la capacitat, les ganes, l'interès; això s'aprèn amb dues hores. A vegades passem cursos sencers fent coses molt similars. El sistema solar, si agafes llibres de text, apareix en els llibres de segon, de tercer, quart, cinquè, de sisè, de primer d'ESO. A veure, tots els nens d'una certa edat tenen una noció d'això. Una perversió de qualsevol sistema educatiu és preparar-ho per l'etapa posterior. No només gaudir, sinó viure tal com toca cada etapa del creixement perquè això és el que ens facilitarà que puguem viure la següent. Si jo estic ara aquí, preparant-me per la següent, quan arribi la següent em prepararé per a l'altra