Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

[OPINIÓ] Empoderament femení

 

LIA RIBAS 6/04/2017

"En una festa d'aniversari, el Marc i la Pau es coneixen. Allà, mentre gaudeixen d'una nit esbojarrada amb els seus amics, també comparteixen una mica els seus gustos, les seves aspiracions i les seves metes. S'expliquen breument qui són i qui volen ser.

La Pau se sent atreta pel Marc i es mor de ganes de fer-li un petó, però no ho fa. Espera que sigui ell qui es llanci. Sembla que el Marc, no obstant això, no acaba de fer el pas. La Pau es frustra. Finalment, s'intercanvien els mòbils per seguir en contacte.

L'endemà, la Pau es pregunta com li estarà anant el dia al Marc. Li vol enviar un missatge, però espera que sigui ell qui l'obri. No ho fa. La Pau es torna a frustrar, perquè vol parlar amb ell però no vol ser ella qui faci el pas."

Estic convençuda que aquesta història no li resulta aliena a ningú. Moltes són les vegades on les noies renunciem a nosaltres mateixes i al que volem perquè sentim que o bé no tenim dret a decidir, o bé les nostres decisions no tenen tant valor com les decisions dels nois.

És així. A la Pau no li falten ganes de tenir més contacte amb el Marc, tant a nivell físic com a nivell sentimental. Però alguna cosa li diu que allò que ella vol no importa, perquè posa la prioritat en els desitjos del noi abans que en els seus. Prefereix renunciar a la seva voluntat i esperar de manera passiva que el Marc senti el mateix que sent ella i actuï en conseqüència.

Per desgràcia, les dones acostumem a adoptar aquest tipus d'actituds al llarg de la nostra vida. Ens han ensenyat a ser rescatades, però no a treure'ns les castanyes del foc. Ens han ensenyat a dir "sí que vull" però no a preguntar. Ens han educat a esperar, però no a actuar. A callar, però mai a lluitar.

Prou. En un món on la dona és sexualitzada, cosificada, maltractada, humiliada i oprimida, no tenim cap altra opció que dir prou. Escoltar-nos a nosaltres mateixes, obviant les crítiques dels homes i d'aquelles dones que no s'atreveixen a renunciar a la falsa sensació de seguretat que el costum de ser submises els ha proporcionat. En ple segle XXI, la dona segueix sent un ésser secundari en la societat patriarcal en la qual vivim. El que m'atemoreix no és que l'home cregui que la dona és inferior, el que m'aterra és que ella mateixa ho cregui.

Prou. La lluita per la dona no comença per denunciar l'opressor. Comença dins, comença per decidir, comença per desitjar, comença per dir que no i comença per destruir totes i cada una de les limitacions que creiem tenir.

La lluita de la dona comença per l'empoderament d'ella mateixa. La rebel·lió més potent, més contundent i més eficaç és aquella on la dona s'empodera de la seva pròpia vida, dels seus propis desitjos, de la seva voluntat de ser dona, per sobre de tot.

Jo pressento l'esfondrament del sistema patriarcal. Crec en què un dia vencerem i n'estic segura. Però no serà possible fins que totes les dones s'adonin del seu valor únic, de la seva capacitat de lluita i rebel·lió, del seu poder sobre elles mateixes. Només el dia en què la dona renunciï a la submissió i la passivitat i condueixi amb orgull la seva pròpia vida, serà lliure. Cap cadena serà prou forta per lligar-la. Res pot vèncer una societat de dones empoderades de la seva feminitat.