Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

[OPINIÓ] Els que costen menys que la bala que els mata

BEGOÑA DOMÍNGUEZ 30/04/2017

Els ningú: els fills de ningú,

els amos de res.

[...]

Que no són éssers humans, sinó recursos humans.

Que no tenen cara, sinó braços.

Que no tenen nom, sinó número.

Que no figuren en la història universal, sinó en la crònica roja de la premsa local.

Els ningú, que costen menys que la bala que els mata.

Eduardo Galeano

Ells: els que tenen el poder, els que ens esclavitzen amb treballs de merda, els que ens fan fora de casa, els que ens tallen la llum i l'aigua, els que ens retallen l'educació i la sanitat, els que ens destrossen les nostres vides. Els que ens assassinen. Nosaltres: les que vivim vides miserables, travessades per les condemnes del treball assalariat, del masclisme, del racisme. Les que, malgrat tot, portem amb nosaltres la llavor del futur, que sembrem amb la nostra lluita diària, enfrontant-nos al sistema, creant comunitat, retrobant-nos i reconeixent-nos les unes amb les altres.

Ells són els que diuen que tot va bé, que la crisi acabarà i vindrà el consum amb la seua promesa de felicitat. En un món on tot es compra i es ven, nosaltres tenim el deure de trencar aquest miratge de realitat imposat pels mitjans de comunicació, de desvelar les nostres veritats i tornar a posar nom a les coses; de qüestionar tot el que ens han ensenyat a acceptar amb resignació, de disputar el present i fer caure les màscares. 'Ells' i 'nosaltres' són dues classes antagòniques i irreconciliables; constitueixen una lluita que només pot acabar amb la victòria de les treballadores, que amb ella es destruiran a si mateixes en quant que classe funcional pel capital.

I enmig d'aquest combat es fa necessari tornar a recordar la frase tants cops dita, tenir-la sempre present: no morim, ens estan matant. Els anomenats accidents laborals són assassinats del capitalisme legalitzats per l'administració pública -al servei de la burgesia-, i constitueixen una autèntica matança d'homes i dones de classe treballadora, fàcilment evitable amb condicions laborals dignes.

Dir que els assassinats laborals són evitables no equival a caure en la ingenuïtat de pensar que les millores en el treball són una qüestió neutral i depenent de la bona voluntat dels empresaris, que s'hauria de despertar amb demandes, precs i explicacions. Al contrari: cal posar sobre la taula com aquests són part intrínseca del capitalisme -un sistema basat en l'explotació-, i responen plenament a la lògica criminal de la llei del màxim benefici i el que ella comporta: rebaixa de costos de producció, exigència de productivitat i competitivitat, etc. Quan parlem d'accidents laborals estem parlant d'un mal necessari per al capitalisme, de la mateixa manera que quan parlem dels feminicidis o del saqueig i colonització de l'anomenat Tercer Món. En aquesta línia, cal parar esment a què aquelles més afectades per la sinistralitat laboral són les treballadores migrades i els sectors de la societat més exclosos i amb més nul accés a una educació de qualitat.

Només en els mesos de gener i febrer d'aquest any 2017 hi ha hagut, segons dades oficials del govern espanyol, 76 939 accidents amb baixa laboral en tot l'Estat i 85 accidents mortals. Unes xifres estremidores que són sistemàticament ocultades, obviades i ignorades per mitjans de comunicació i institucions, així com permeses per un Estat que les passa per alt mentre la seva població mor. Per la classe treballadora no hi ha dies de dol ni grans comiats: només el dolor dels de sempre, la ràbia dels de sempre. «Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg / jo vinc d'un silenci que no és resignat», cantava Raimon: ningú el trencarà sinó nosaltres.

La història ens diu que la lluita és l'únic camí i l'única resposta possible. Aquest 1 de maig prendrem el carrer, per demostrar que ni ens conformem, ni ens rendim, ni oblidem; per cridar ben alt tot el que volen amagar, per unir lluites i teixir rebel·lió col·lectiva quan ens volen sols. Esquerdarem el mirall i ho farem per les nostres vides, per la nostra dignitat i també, com deia el Che, per amor als homes. Després, seguirem lluitant. Des de tot arreu.