Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

La violència del sistema patriarcal

22 mortes als Països Catalans per violència de gènere al 2014.

14 mortes al Principat.

17.149 denúncies per violència de gènere durant el 2013 a Catalunya.


Il·lustració: Roser Vilaró

CRISTINA RAMON 25-11-2014

En ple segle XXI la violència de gènere segueix sent una de les causes de mort de moltes dones. És violència de gènere perquè la pateixen les persones que han estat socialitzades amb el gènere femení, per part de persones que han estat socialitzades amb el gènere masculí, i amb l’especial importància de les relacions que es generen entre ambdues socialitzacions.

Aquestes desenvolupen un seguit de rols clarament dictats per la societat on ens trobem, que condueixen a unes actituds i manera d’entendre’s diferenciada. No només depenen de la persona que les executa, sinó que van estretament vinculades amb les expectatives de les persones que ens rodegen: com ens tracten i què esperen de nosaltres, des de la més primerenca infantesa. Com diu Simone de Beauvoir: “no es neix dona, s’esdevé”, amb el temps, anem desenvolupant aquesta identitat emmarcada en uns rols determinats que se’ns han assignat, per motius aparentment biològics.

S’espera de les dones que assumeixin un paper passiu i submís, com veiem en molts aspectes de les nostres vides, i com se segueix demostrant en tants àmbits. S’espera dels homes que siguin autònoms, protectors, competitius, possessius...

És dins d’aquest marc social, on l’amor romàntic permet que es generin relacions de poder, relacions de possessió que massa sovint es tradueixen en violències, més o menys subtils.

L’amor romàntic s’ha entès socialment com a fenomen natural i biològic per a perpetuar la reproducció de l’espècie humana. Poques vegades es critica i es té en compte que les emocions que sentim i la manera d’interpretar-les, estan culturalment emmotllades i predeterminades pels mites i estereotips que floten en el nostre entorn. Mites com “la mitja taronja”, fan percebre’t com a un subjecte incomplet, necessitat d’algú que et complementi per poder-te definir com a individu. Generen dependència i creen un vincle d’absoluta necessitat, eternitat, exclusivitat... Es construeixen relacions malaltisses que fàcilment provoquen malestars, violències psicològiques, opressions... I en el pitjor dels casos, violència física que pot portar a la mort, com tants exemples hem vist només mirant el present any 2014.

Aquesta manera d’entendre les nostres emocions permet la legitimització de la organització patriarcal de la societat occidental, i concretament, de la família nuclear i tot el que hi passa dins.

Però, per què ens permetem patir maltractament? Cal remarcar que les violències de gènere apareixen de manera gradual dins d’una parella, dificultant la percepció del maltractament ja que la frontera amb el que entenem per amor romàntic sembla tornar-se borrosa. L’aïllament que s’ha creat entre la persona i els seus vincles complica encara més que s’adoni del que està patint.

Segons Virginie Despentes en el seu llibre Teoria King Kong, la causa rau en que tenim una doble obligació: fer-nos saber que no hi ha res tan greu, i al mateix temps, no hem de defensar-nos ni venjar-nos. Patir i no poder-hi fer res més.

Se’ns genera vergonya, per no haver actuat davant la violència. Culpabilitat pel fet que algú es cregui amb el poder de passar per sobre dels nostres límits. Responsabilitat de no haver fet saber a aquest algú on són els nostres límits de manera explícita (i sovint, ni explícitament importa la nostra opinió). No val la resistència passiva, en aquest cas... “Quien calla otorga”, que es diu. Se’ns inculca un paper passiu en la societat i en les relacions i se’ns ensenya a no defensar-nos, amb totes les conseqüències que comporta. 

La posició passiva lligada al rol femení també queda palesa en la demostració del desig: no podem demostrar explícitament el que desitgem. És per això que massa sovint se’ns relaciona amb la manipulació, manera indirecta d’aconseguir el que volem, amb el que es podria relacionar la suposada coqueteria femenina, explicada per la posició passiva que assumeixen les dones, no com a subjectes de desig, sinó com a objectes d’aquest.

Rebem diàriament una mitjana de 400 inputs que ens dicten com hem de ser, què hem d’aparentar, quina és la nostra posició en la societat, en les relacions, en el món públic i especialment en el món privat. En aquest sentit, a part de les persones que ens envolten, cobren gran importància els mitjans de comunicació, els anuncis, la premsa, etc., degut a la jerarquització social i política imperant.

La violència de gènere té moltes facetes: les més evidents i visibles són les que acaben amb la vida de les dones, però el sistema patriarcal se’ns imposa també en molts altres àmbits, amb conseqüències molt menys visibles, molt més subtils, presents en la gran majoria de nosaltres. És important ser-ne conscient i fer-hi front, com es treballa des dels moviments feministes, promovent la solidaritat i l’imprescindible empoderament col·lectiu.

Cristina Ramon, jove manresana i activista feminista.

Etiquetes: opinió