Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès
  • APUNT
  • SECCIONS
  • Expressions
  • Cèlia Bertran: "Beneficiós serà que es conegui i es reconegui el treball constant de la dona dins Berga i dins la Patum"

Cèlia Bertran: "Beneficiós serà que es conegui i es reconegui el treball constant de la dona dins Berga i dins la Patum"

"Encara hi ha molta feina a fer per aconseguir la completa igualtat"

MARC PUJALS  25-11-2014

La comparsa dels Àngels la capitanejarà una dona. Aquesta era la notícia que va publicar la premsa local berguedana fa dues setmanes a mode de primícia. El que podria semblar una anècdota es transforma en fet inèdit. I és que, certament, a ple 2014, la presència femenina en els rols de més importància a la Patum segueix sent quelcom rellevant. De fet, es tracta de la primera vegada en la història de la festa que el càrrec de cap de colla d’una comparsa l’ocupa una dona.

A partir d’aquesta notícia, presentem una anàlisi més reflexiva de la mà de Cèlia Bertran sobre el paper que històricament ha tingut el col·lectiu femení al si de la festa més important de Berga. Autora del treball de recerca “Dones de Patum”, reconegut amb el premi Enric Gibert l’any 2013, la Cèlia fa un repàs que oscil·la entre els primers atreviments gairebé clandestins que feren unes poques dones, per una banda, i l’actualitat, marcada encara per la desigualtat.

Finalment, una dona ha pogut ser cap de colla. Tard?

Segurament, des d’una visió de la immediatesa, ens sembli que pot ser una mica tard. De totes maneres, hem de tenir en compte que la Patum, malgrat ser una festa viva, canvia en totes les seves formes lentament. Els canvis que s’han produït les darreres dècades han estat molts més que durant tota la seva història.

Com era la Patum fa un segle?

Amb la recerca del meu treball, vaig poder deduir que la presència de les dones a la Patum de fa un segle era pràcticament inexistent. Ni tan sols en l’únic paper que els era permès, el d’administradores, el seu nom no constava enlloc, sinó que prenien el dels seus respectius esposos. No és fins els anys setanta del segle passat que les administradores ho són a títol personal, amb noms i cognoms. A les comparseries, la participació els era vetada i les dones –poques- que es trobaven a la Plaça eren considerades “frívoles” i, fins i tot, de poca reputació. Per això, crec que són d’admirar les primeres dones que van complir el seu somni, saltant de ple, de turc o fent un salt de maces; això sí, sempre d’amagat.

Per què creus que era així?

La Patum, com totes les festes vives, és un reflex de la societat que les celebra i, per tant, el paper de la dona era el mateix que en altres aspectes de la vida quotidiana.

Moltes dones mai no van atrevir-se a participar de la Patum activament a causa del temor i els prejudicis. Les primeres que van decidir perdre la por eren conscients del canvi que començaven?

Al començament de la meva recerca, pensava que les primeres dones que van participar activament de la festa ho feren per rebel·lia o per trencar esquemes i que, a més, eren conscients que estaven fent història. Malgrat això, he de dir que totes van coincidir en que l’únic que les va moure a fer-ho va ser el sentiment patumaire, sense importar el problema de gènere. La seva visió era ben diferent a la que jo tenia inicialment, doncs només eren berguedanes que volien passar-s’ho bé, sense cap mena de pretensió, malgrat que això comportés algunes situacions que ara ens semblen gairebé heroiques. Elles no li donaven importància: ho feien d’amagat perquè era l’única forma de fer-ho. Totes recorden, però, la complicitat d’algunes persones en permetre’ls-ho, i afirmen que eren més valents els homes que els ho facilitaven que elles mateixes. No, en aquell moment no eren conscients del canvi que protagonitzaven, i no ha estat fins molts anys desprès que la societat berguedana les ha vist com a pioneres. També voldria dir que no totes pertanyien al mateix estatus social i que, per tant, els prejudicis sobre cadascuna d’elles eren diferents dels de les altres. No obstant, tenien el mateix en comú: participar de la seva festa.

Hi ha la possibilitat real que un element tan simbòlic com el Tabal estigui en mans d’una dona en un futur proper. Penses que la incidència femenina ajudarà a replantejar i obrir el restringit model de participació de la Patum en el seu conjunt?

Personalment, penso que en l’actualitat la presència de la dona dins les comparseries, poc a poc, va essent una cosa normalitzada. Cert és que algunes comparses han estat més reticents a la incorporació femenina, moltes vegades amb excuses com la fortalesa física per a poder portar els elements d’una comparseria determinada. Per exemple, encara no hi ha cap dona als Gegants, i només una dona ha ballat l’Àliga. De totes maneres, mica en mica, es pot comprovar que les dones ho poden fer igual que els homes. És per això que penso que aquest fet sí que ajudarà a que la participació de la figura femenina a la festa sigui cada cop més equitativa.

El paper de la dona a la Patum, tanmateix, està molt lluny de la posició d’igualtat amb el de l’home. Quin camí proposes per reduir aquesta diferència?

Moltes dones han quedat excloses de la història pel sol fet de pertànyer al gènere femení, però això pot canviar, ja que això és fruit de la societat de cada moment i, en definitiva, la societat la formem nosaltres. De fet, ja podem veure que les coses estan evolucionant paral·lelament als canvis socials, però, de totes maneres, crec que encara hi ha molta feina a fer per aconseguir la completa igualtat. Aquesta feina està a les nostres mans. A les de tothom. Només així ho aconseguirem, i tal com vaig dir a les conclusions del meu treball: “Beneficiós serà que es conegui i es reconegui el treball constant de la dona dins Berga i dins la Patum, encara que no sigui en una primera línia. Que la societat s’adoni que ara la dona ja és un ésser independent que es sap fer valer per si mateix, que no depèn de res ni de ningú. I el més important: que cap altra persona està per sobre d’ella. Només és així com podrà continuar evolucionant al llarg de la història”

 

 

Etiquetes: entrevista