Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

La lluita indígena a Xile

 A Xile 1.700.000 persones es consideren indígenes, representant un 11,1% del total de la població.

ANIOL VILA 28-11-14

Ocupacions de terres, projectes empresarials devastadors, enfrontaments amb colons i carabineros, preses polítiques, policia privada d’empreses forestals, repressió... això és el pa de cada dia a l’Araucania, la regió més poblada de l’estat xilè per persones i comunitats indígenes, en el si d’un conflicte que perdura des de l’arribada dels conqueridors espanyols i en plena escalada de violència, situat al centre del debat de la política xilena i també internacional.

La qüestió adquireix més rellevància en vistes a un procés constituent promès per la presidenta Michelle Bachellet que ha de servir per trencar amb la vigent Constitució de 1980 promulgada durant la dictadura feixista i neoliberal del colpista Augusto Pinochet, l’enderrocador del somni avalat democràticament per la Unitat Popular encapçalada pel President Salvador Allende. Xile és l’únic país llatinoamericà que no reconeix a la seva Carta Magna l’existència de persones i pobles indígenes. A l’altre extrem, Bolívia, que es declara estat plurinacional.  

Bengoa, destacat antropòleg xilè expert en la qüestió indígena, situa el fenomen de l’emergència indígena (entesa com la reaparició o ressorgiment de la lluita indígena) a partir dels anys 80 arrel d’un seguit de causes tals com la globalització (que comporta la reafirmació d’identitats locals), el discurs dels Drets Humans, la reorientació del discurs marxista, el moviment ambientalista amb qui des del seu sorgiment ha anat de la mà amb l’indígena o la “celebració” del cinquè centenari del “descobriment” d’Amèrica, que generà certs dubtes sobre els beneficis de l’efemèride oficialment i en principi reconeguts. 

Parlem de les indígenes a Xile d’avui. Segons el Cens de 2012, 1.700.000 persones es consideren indígenes, representant un 11,1% del total de la població. Entre elles hi trobem les “ètnies” (així les anomena la Llei Indígena de 1993): “Mapuche, Aimará, Rapa Nui o Pascuenses, comunidades atacameñas Quechuas y Collas del norte del país las comunidades Kawashkar o Alacalufe y Yamana o Yagan” a les que s’hi ha d’afegir la Diaguita, reconeguda el 2006 de forma posterior a la promulgació de la Llei. Les maputxes representen, segons l’enquesta de caracterització socieconòmica CASEN 2011, un 86%. A destacar que, per contra del que es pensa, un 73% de les indígenes viuen en zones urbanes i una dada preocupant: tant sols un 11% coneixen i parlen la llengua que culturalment els és pròpia. En general, les indígenes són bastant més pobres que les huincas (manera d’anomenar a les no indígenes per part de les indígenes). La seva manera de relacionar-se des del màxim respecte i harmonia amb tot allò que els envolta (la Mare Naturalesa) és un dels trets que les caracteritza. 

La discriminació positiva i la protecció ètnica són els pilars d’una Llei Indígena promulgada en el si d’una societat tradicionalment discriminatòria. Malgrat alguns avenços, la societat xilena sempre ha girat a l’esquena al seu passat aborigen, benegloriant-se de representar l’occident sud-americà i ser filla d’Espanya, qui sense anar-se’n del tot, deixà un substrat racista (i relacions econòmiques que ara no ens ocupen) ben present a dia d’avui  a la societat i a les institucions xilenes envers les indígenes, tractades  de forma pejorativa d’”indios”, “flojos”, “borrachos” o “terroristas”.  Prova de tot això és la “Ley de inmigración selectiva” de 1845, que arrossegà al país sud-americà milers i milers de colons alemanys per tal de “millorar la raça” i colonitzar zones del sud habitades majoritàriament per indígenes.  

“Estamos en guerra”, em deia una dirigent maputxe de llarg recorregut i professora de mapudungun (la llengua maputxe). La lluita dels maputxes (“homes de la terra”), i per extensió, indígena, es basa sobretot en la recuperació de les terres ancestrals i històricament ocupades per indígenes, arrabassades en part pels conqueridors espanyols i usurpades del tot mitjançant la força per part de la República de Xile. En aquest sentit, els fets denominats “La Pacificació de l’Araucania” (1863-1881) comportaren greus crims de la humanitat i tingueren per objectiu l’extermini i/o aculturació de les maputxes. Més recentment, durant la dictadura de Pinochet s’establí el mecanisme de la “divisió de terres indígenes” i moltes anaren a parar a mans de la indústria forestal a la vegada que causava danys catastròfics al medi ambient. Així, la política i manera d’entendre i afrontar la qüestió indígena per part de la República no ha diferit gaire de la preconitzada per l’Imperi, ans el contrari.

La resposta maputxe a les usurpacions de terres i en pro de la recuperació del que històricament els pertany s’ha efectuat i s’efectua en ocasions mitjançant ocupacions de terres utilitzant una força de menor grau respecte l’emprada per aquells qui les desposseïren del seu bé més preuat, fonament de la seva existència i cultura, tal i com afirma la mateixa Llei Indígena. Tant és així que mentre carabineros reprimeixen la lluita legítima de les indígenes a trets causant mortes i lesions indiscriminades (menors d’edat incloses), aquestes es defensen sense emprar, per principis, armes de foc. I com qui no vol la cosa les presons s’omplen de preses polítiques maputxes esdevenint l’alliberament de les quals una altra punta de llança de les reclamacions en el si del conflicte i motiu de càntic a les marchas que sovint acaben amb més repressió.   

La Llei estableix diversos mecanismes per atorgar terres a indígenes, però les seves conseqüències pràctiques sempre han estat considerades insuficients, mentre que tampoc existeix un consens social al respecte. Al meu parer, s’ha legislat de forma paternalista la protecció de les terres indígenes de tal manera que tracta a les pròpies indígenes jurídicament com a “incapaces” (concepte del Codi Civil subjecte a raonables crítiques). 

Per entendre el conflicte local, sobretot en els darrers anys, cal abordar el pla internacional. La ratificació per part de Xile del Conveni 169 de l’OIT el 2009 i l’aprovació de la Declaració Internacional dels Pobles Indígenes de l’ONU el 2007 han comportat unes evidents contradiccions d’aquestes normes internacionals respecte la legislació estatal vigent inadmissibles en un Estat de Dret i que les organitzacions indígenes no han deixat de posar de manifest, així com diferents informes d’organitzacions internacionals de Drets Humans. Per una banda es tracta de la “consulta indígena” (en aquest sentit es reclama la derogació dels decrets 66 i 40) per a qualsevol qüestió que afecti a una comunitat indígena o la manera (més àmplia) d’entendre el concepte de “terres” com a “territori” que estableixen el Conveni 169 de forma vinculant. Per altra banda, el dret a l’autodeterminació dels pobles (i no “ètnies”) indígenes i el dret al consentiment previ, lliure i informat (FPIC) són reconeguts per la Declaració de l’ONU, que té efectes no vinculants.    

Aquest és doncs el panorama a Xile en relació als seus pobles originaris on té lloc un conflicte la llavor del qual va ser plantada pels colonitzadors espanyols sota l’empara del “divino derecho de conquista”, que segueix sent motiu de celebració cada 12 d’octubre. Un conflicte que porta i seguirà portant cua mentre se segueixi afrontant la qüestió mitjançant les armes des d’una concepció racista i colonial i no s’aposti decididament, des del màxim reconeixement cultural, social i constitucional -atorgant als pobles indígenes el dret a l’autodeterminació configurant estats plurinacionals- a entendre l’existència (i resistència!) d’aquests pobles com a història viva de cada estat de tal manera que formin part intrínsecament i essencial de la seva identitat i cultura. Cal anar més enllà i dur a terme un intercanvi de papers en el fenomen de l’aculturació, perquè algunes tenen més a aprendre que d’altres. 

 

Etiquetes: opinió