Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

La fal·làcia del feixisme

Concentració solidària contra l'atac a "Charlie Hebdo". Valentina Calà - La Directa

ROBERT GUIXARÓ 08-01-2015

Avui a la secció "Apunts del món" ens fem ressò dels atacs que ahir van colpejar la revista satírica francesa Charlie Hebdo. Aquests atacs que han posat de nou al centre del debat l'islamofòbia a França i arreu d'Europa i els límits de la llibertat d'expressió, han estat valorats com uns fets que poden comportar greus conseqüències per la convivència entre les diferents comunitats a França. Tan és així, que a falta de confirmacions que ho relacionin amb els fets d'ahir, avui hi han hagut tres atacs a espais de culte musulmà.

A l'Apunt ens hi aproximem a través de l'opinió del Robert Guixaró, un estudiant bagenc que es troba a París cursant estudis de Dret. Per més informació i actualitzacions permanents podeu seguir La Directa.

“Je suis charlie”. L'innegable oprobi que genera l'atac feixista-gihadista perpetrat a París no pot implicar un subterfugi per iniciar una nova croada contra l'islamisme. “Tous sommes charlie” no ha de significar racisme i xenofòbia, sinó tan sols la lluita per un dels valors humans més elementals, el dret a la llibertat d'expressió.

La llibertat d'expressió és una noció polivalent, i no pot ser utilitzada de manera unívoca, i molt menys com a pretext per a justificar una islamofòbia creixent. La llibertat d'expressió, atacada pels gihadistes, contempla alhora el culte a la religió però també la seva crítica; els possibles plantejaments que orbiten sobre una mateixa qüestió són igualment protegits pel dret a la lliure expressió. Així, aquesta agressió no pot servir de fonament xenòfob, repercutint, en defensa de la llibertat d'expressió, en un contraatac a l'Islam. 

La causa defensada pels gihadistes és fonamentalment religiosa; una apologia al culte religiós es pot encabir dins el contingut del dret a la llibertat d'expressió, però el que no s'hi pot incloure de cap manera són actes com els succeïts. De la mateixa manera, en pro de la llibertat d'expressió no es pot justificar una atac directe contra l'Islam, ja que aquest no és el problema. El problema és el fanatisme derivat del culte a la religió. No és coherent comminar un atac a la llibertat d'expressió i alhora carregar contra l'Islam com a culte, aquest és el risc reaccionari que pot resultar d'accions com l'esdevinguda a París. Qui sembra l'odi, recull la ràbia. 

Però el radicalisme no és l'únic problema, no hem d'oblidar tampoc la violència institucionalitzada que serveixen l'Estat francès, així com també d'altres països europeus i la pròpia Unió europea, cap els sectors d'immigrants a través de l'emissió d'una política carregada de prejudicis. Així, l'islamisme gihadista i l'islamofòbia parteixen de les mateixes arrels, és l'odi dirigit a diferents subjectes; bé als infidels o bé als musulmans.

A la societat francesa, sobretot a París, on l'opulència d'uns pocs ressalta amb la marginalitat i decadència de molts d'altres carregats amb el jou dels prejudicis, un atac com aquest pot suposar un punt d'inflexió capaç de desencadenar una repulsió molt més forta cap a la població immigrant musulmana, la “demonització” de l'Islam.

Aquest és un dels riscs que ara despunta a l'horitzó i que cal saber gestionar i combatre desemmascarant la fal·làcia de la metonímia, és a dir, la designació d'una cosa amb el nom d'una altra: les polítiques d'immigració són feixisme institucionalitzat, el qual no deixa de ser un símil del feixisme gihadista i viceversa. No es pot arribar al punt d'imposar una espècie de feixisme sobre una altra, els dos feixismes conformen una part del gènere, el que cal és lluitar contra el propi gènere del feixisme. El feixisme presenta moltes cares i oprimeix allà on s'instal·la, obstruint l'ètica, el dret i els valors socials i democràtics que porten al progrés. 

La lluita pel dret a la llibertat d'expressió és una lluita tan legítima com d'altres, el que és inadmissible és que s'instrumentalitzi per tal de sembrar l'odi cap a tota una cultura, ja que d'aquesta manera el propi dret es converteix en una opressió. Prejudicis i demagògia units a situacions de dramatisme empenyen a judicis de valor desproporcionats i poc raonables.

Cal saber aïllar la ràbia que genera una agressió d'aquesta magnitud sense transposar aquest sentiment de rebuig a tot el col·lectiu islàmic, no s'ha de permetre que fàcilment es caigui al parany reduccionista de prendre la part pel tot. 

"Je ne suis pas d'accord avec ce que vous dites, mais je me battrai jusqu'à la mort pour que vous ayez le droit de le dire", Voltaire.

(No estic d'acord amb el que dius, però lluitaré fins la mort perquè tinguis el dret de dir-ho).

Etiquetes: opinió