Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès
  • APUNT
  • SECCIONS
  • Llibertats
  • Apunts sobre l’identitarisme com una nova formulació del feixisme

Apunts sobre l’identitarisme com una nova formulació del feixisme

 
Trobada entre Anglada i Le Pen a Xipre/ www.xavier-rius.blogspot.com

JORDI CUMPLIDO 14/03/2016

Pensar el feixisme avui en dia vol dir reflexionar en torn del terme identitari. No des d’un punt de vista semàntic, sinó també de contingut. En el fons, el feixisme no ha desaparegut mai de l’escena pública des de que va néixer, a l’Europa d’entreguerres, com a formulació política de la revolució nacional conservadora. Dit d’una altra manera: el feixisme, com a espai comú de les idees conservadores radicals, no va ser derrotat el 1945, sinó que aquest fou només el punt de partida del desenvolupament de la seva capacitat mutativa-evolutiva. Només si entenem el feixisme com confluència de les forces conservadores en un context de crisi social, política, econòmica i, sobretot, moral, podrem comprendre el procés de desfeixistització que proposa el professor d’Història de l’Universitat Autònoma de Barcelona Ferran Gallego, per explicar el que és, de fet, el procés pel qual aquests adeptes al feixisme que venien d’altres espais del món conservador més reaccionaris o moderats, abandonen l’etiqueta del feixisme per readaptar-se al món de les democràcies, donant lloc al naixement de la democràcia cristiana.
Aquesta democràcia cristiana, que assumia els valors liberals sense abandonar les bases ideològiques de la reacció, convivia però amb petits grupuscles feixistes que havien sobreviscut a la gran derrota de la Segona Guerra Mundial. I malgrat que tant a Itàlia, com a Alemanya, els nous règims democràtics van tractar d’aïllar aquests grups, en alguns casos el neofeixisme va aconseguir sobreviure i avançar. Un dels seus paradigmes fou el Movimiento Soziale Italiano (MSI). Malgrat això, cal dir que mai van representar una força prou significativa com per a fer trontollar els sistemes democràtics en els seus respectius països.

El lepenisme i la reorganització de l’extrema dreta

El trencament d’aquesta tendència de l’aïllament i, per tant, neutralització del feixisme, es produeix amb el creixement del Front Nacional francès, que per la seva habilitat en la incrustació del seu imaginari en la identitat mateixa del poble francès, i per la coherència amb què els seus quadres van construir un nou discurs sobre el qual reconstruir l’extrema dreta francesa i europea, s’ha convertit en el “nucli irradiador” de l’extrema dreta europea. És el naixement del lepenisme, nova corrent del feixisme que pren el nom del seu tòtem polític, Jean-Marie Le Pen.
Què era i què proposava el Front Nacional francès? El 1972 Jean-Marie Le Pen era un ex oficial que havia estat servint a Algèria, taló d’Aquil·les del patriotisme francès, i que es movia entre els ambients de la ultradreta que havia estat amb els col·laboracionistes de Pétain a la Segona Guerra Mundial i que, amb la república democràtica, havia estat desmobilizada. Per això, la idea de Le Pen va ser reagrupar aquestes forces, donar-los un discurs i refundar l’extrema dreta. Així nasqué el Front Nacional francès. Primer de tot, Le Pen va dotar de contingut la paraula peuble [poble] tan rellevant en les essències de la tradició republicana francesa que va irrompre amb la Revolució de 1789, però que amb la refundació de Charles de Gaulle durant la postguerra aniria quedant diluïda en la privacitat i la progressiva separació entre les sacrosantes institucions i el poble.
Això explica que el projecte de Le Pen restés en la marginalitat política en els seus primers anys de vida, i que no fes el salt fins que va canviar el discurs nostàlgic per la depuració de les seves idees avançant cap a una forma subtil de populisme. El que pretén el lepenisme és enterrar els valors liberals de la república —llibertat, igualtat, fraternitat— per reconciliar el poble francès amb la seva tradició, i això vol dir retornar als valors conservadors. Però sobretot, explica per què el Front Nacional no ha donat el salt quantitatiu fins que s’ha vist acompanyat d’una crisi social i econòmica com la que va arrancar el 2008, i d’una crisi migratòria enmig d’un xoc de civilitzacions que contraposa “allò occidental” amb el món islàmic. Només una opció que ofereixi un abric, un espai de seguretat delimitada, en el qual el poble, retrobant-se a si mateix es pot fer fort enfront de l’enemic en un moment crucial de crisi de civilització, pot anar guanyant espai en les idees extremistes aïllant la política tradicional que, com en l’Europa d’entreguerres, va anar perdent la confiança de les classes mitjanes i populars.
Unes dades a tenir en compte són que, segons una enquesta realitzada el 2013, el 46% dels francesos que guanyen entre 1.200 i 2.300 euros al mes consideren que Marine Le Pen, la nova líder del Front Nacional, té bones idees per al país, mentre que el 73% de les persones que guanyen més de 5.000 euros consideren que les seves idees són negatives per a França. Es pot imaginar el lector d’aquest article com ha augmentat la xifra en aquests dos últims anys. És a dir, la base sociològica sobre la qual creix l’extrema dreta a França és la classe treballadora i classes mitjanes empobrides per la crisi econòmica i que, pel seu estatus social, viuen als barris més desafavorits dels principals centres industrials i pols econòmics, on resideixen la gran majoria dels nouvinguts en condicions de misèria.
La inseguretat davant la crisi social i econòmica és sempre el motor de la por a l’altre, de la identificació d’una pretesa necessitat d’autoprotecció de l’espai propi que, en l’imaginari identitari, correspon a la raça o al lloc de naixement i pertinença. Durant els últims anys, l’èxit del Front Nacional ha radicat en la construcció d’un programa nacional basat en l’explotació d’aquesta por, i en l’abandonament de la dialèctica més radical per assumir un discurs digerible sota l’etiqueta “identitari” que genera una espècie d’anticossos contra les acusacions de feixisme. Així ho resumia, millor que ningú, el professor Gallego:

“En el joc de miralls que ha fabricat la dreta radical, els immigrants deixen de ser els superflus, els marginals deixen de ser els estrangers, la infecció deixa d’estar en la diversitat. Per a la majoria social que pren cos en les mobilitzacions de l’esquerra derrotada, els altres, els frontistes, passen a ser desarmats per la seva pròpia identitat radicalitzada, pel seu esforç distintiu.”

Josep Anglada, rere l’estela del Front Nacional Francès

L’explosió del Front Nacional francès ha encès les alarmes de les democràcies europees, tenint en compte el procés de reorganització i creixement que han experimentat diversos partits d’ultra dreta a Europa.
Un dels exemples més controvertits és el del partit Fidesz, liderat per Viktor Orban a Hongria, que malgrat tenir un discurs antiimmigració duríssim, que identifica directament els terroristes com a immigrants, es posiciona com un partit de centredreta pertanyent, al Parlament Europeu, al grup popular. Però el desemmascaren les seves tendències autocràtiques, que li han merescut ja alguns tocs d’atenció des de Brussel·les, i el seu company de viatge, el partit neofeixista d’estètica paramilitar Jobbik.
És en aquest espai de l’Europa central i oriental on als darrers anys la tensió migratòria procedent del Pròxim Orient ha propiciat l’enfortiment d’aquestes opcions. A Polònia, el partit ultranacionalista Llei i Justicia ha consolidat recentment la seva hegemonia a les institucions, mentre l’extrema dreta polonesa es manifesta amb total impunitat als carrers de les grans ciutats reclamant l’enduriment de les polítiques migratòries. A Grècia és prou conegut el partit Alba Daurada que, en aquest cas, no ha tingut el mateix èxit per la seva estètica excessivament ruda i per la presència d’un fort espai d’esquerres radicalitzat amb la crisi que els ha neutralitzat. Un altre exemple destacat és el de l’extrema dreta danesa, que és ara la tercera força, o la capacitat de mobilització que estan demostrant els espais feixistes en països on fins ara tenien una presència marginal, com és el cas d’Alemanya.
Un dels casos paradigmàtics va ser el cas del Partit de la Llibertat d’Àustria, creat i liderat per Jörg Haider fins a la seva mort el 2008, i que en el seu moment va ser el catalitzador de la plataforma d’aglutinament de l’extrema dreta més dura a Europa, i que rebutjava l’excessiva obsessió per la institucionalització, la qual cosa derivà en la Declaració de Viena. El seu discurs era senzill i girava entorn del concepte Euràbia, és a dir, la subtil, progressiva, però continuada colonització europea per part de l’Islam, recorrent a tòpics com el dels perills demogràfics de la diferència entre la natalitat dels migrants i la dels autòctons.
Un dels partits que tenia bones connexions amb l’extrema austríaca era Plataforma x Catalunya. Els seus dos líders s’assemblaven, a més de físicament, en la seva procedència ideològica. Haider era fill de nacionalsocialistes i havia flirtejat de ben jove amb les tesis feixistes més pures, mentre que Josep Anglada era conegut pel seu passat en les files de Fuerza Nueva. Sembla, però, que l’excentricitat del seu partit va anar separant Vic de Viena, fins que els feixistes austríacs van tancar l’aixeta.
Amb el trencament de Plataforma x Catalunya per la polèmica sobre el lideratge, que va acabar amb l’expulsió d’Anglada i la instal·lació en els quadres de comandament de la línia “carlista” del partit, els “identitaris” han anat abandonant el vaixell. La divisió, i el progressiu desplaçament del debat migratori per part del debat sobiranista, han relegat Plataforma x Catalunya a una absoluta marginalitat: de 67 regidors a 8. Però el retorn del debat migratori, amb l’onada de refugiats i els atemptats de París, ha donat una nova embranzida a Josep Anglada per tornar a l’escena política. Fa uns mesos va anunciar la fundació d’un nou partit, el qual va ser registrat el passat mes de febrer amb el nom Front Nacional Identitari, i en les darreres setmanes està mobilitzant forces tant al partit com en les joventuts.
El nom es mimetitza, no en va, amb el Front Nacional Francès, amb una intenció d’assumir la fórmula que l’ha dut a l’èxit. A banda de les diverses estratègies d’un partit o un altre, en aquest país o en l’altre, l’extrema dreta europea convergeix més que mai en un discurs antiimmigració que s’incrusta en el moll de l’ós de la incertesa que va obrir la crisi de 2008. Ho duu, de fet, en el nom mateix: Identitari. La confluència del partit d’Anglada en la marea “identitària” que al mateix temps que repel·leix l’etiqueta “feixisme”, genera la idea del contingut mateix: la comunió del poble al voltant de la identitat. El que pretén el Front Nacional Identitari d’Anglada, com ho fa el partit de Marine Le Pen a França, o els hongaresos, els polonesos i els grecs, els danesos i els austríacs, és respondre totes les preguntes que ha obert una crisi de civilització, de cultura i de valors al vell continent amb una mateixa resposta, la que ens genera la il·lusió òptica de què a l’altra banda del mirall sempre hi ha l’altre, del qual tan sols puc salvar-me amb els meus.