Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès
  • APUNT
  • SECCIONS
  • Lluites i drets
  • [Opinió] Quan les agulles també maten, i no hi ha príncep que et salvi

[Opinió] Quan les agulles també maten, i no hi ha príncep que et salvi

 

Il·lustració: Roser Vilaró
Il·lustració: Roser Vilaró

JORDINA ROTCHER  08/03/2015

Recordes l'esfondrament d'un edifici tèxtil a Dacca, capital de Bangladesh, ara farà dos anys? O potser ni ho sabies? Catalogat com el major accident tèxtil de la història, va acabar amb la vida de 1.138 treballadores i milers llargs van resultar ferides. Coincidint amb el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, és necessari parlar de l'enemic al qual volem devastar sortint al carrer, en aquesta data assenyalada.

Xina, Índia, Romania, entre altres països, segueixen a Bangladesh i confeccionen així una llarga llista de precarietat laboral, però permeteu-me focalitzar-me en el país més mal pagat del món, Bangladesh.

Sentenciades des de la infància més primerenca, el 80% de les treballadores de la indústria tèxtil són dones, on acumulen 65 hores setmanals de treball per un míser sou que amb prou feines arriba als 180 euros mensuals, això tenint en compte que no es posin malaltes, no agafin la baixa per maternitat, o no compleixin amb els horaris estrictament marcats, tant diürns com nocturns. Tenint en compte tots aquests abusos -i més- que pateixen les treballadores, el seu sou indigne no cobreix ni aquelles necessitats més bàsiques, ni un plat complet a taula.

La insalubritat, la desnutrició, l'explotació, l'esclavitud, la contaminació i altres violacions dels drets humans i drets laborals bàsics, fan que l'anar a treballar es converteixi en una qüestió de supervivència per aquestes dones. I un cop dins les "majestuoses fàbriques"? La seguretat i la prevenció són un abocador de terror, una utopia i les grans empreses fabricants no paren de llençar fal·làcies sobre paper mullat, promovent discursos on la base d'aquests és la responsabilitat social corporativa (RSC). Això que ara i des de fa un temps està tan de moda entre les grans empreses i multinacionals i ofereix una imatge de transparència i compromís amb el medi ambient, amb l'àmbit laboral, amb les accions socials, etc. Una "ètica empresarial" que brilla per la seva absència.

Estic segura que sabeu ben bé a qui assenyalarem avui dia 8 de març. Inditex, Mango, Corte Inglés, Carrefour Espanya entre altres grans gegants del món tèxtil, a Amancio Ortega i a la seva escabrosa fortuna tacada amb la pèrdua de vides i a tots aquells organismes que consoliden l'explotació laboral com un gran mal estructural. Assenyalarem que no cal anar a països de l'Àsia del sud o del nord d'Àfrica per conèixer de ben a prop l'explotació, que a Espanya, més concretament a Galícia, centenars de dones tampoc es poden separar de la màquina de cosir, perquè si no, Inditex serà el seu pitjor malson. I assenyalarem, també, que l'explotació conviu entre nosaltres, que viu a casa nostra.

No oblidem en aquest dia la repressió que pateixen milers i milers de dones a tot el món, les víctimes col·laterals, les invisibles, les víctimes oblidades per la cobdícia de les multinacionals i governs podrits de poder.                                                                    

La lluita per devastar l'enemic no comença al carrer, sinó en les nostres pròpies eleccions. Mentre nosaltres seguim vestint d'explotació, de patriarcat i de capitalisme, demà serà 9 de març i ja no ho recordarem.

Etiquetes: opinió