Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès
  • APUNT
  • SECCIONS
  • Lluites i drets
  • [Opinió]ICL – Bàsquet Manresa; Rebutgem un patrocini que contamina els Països Catalans i mata a Palestina

[Opinió]ICL – Bàsquet Manresa; Rebutgem un patrocini que contamina els Països Catalans i mata a Palestina

Il·lustració: Roser Vilaró

ARNAU CARNÉ
23/07/2015

Una mica de context, que sempre va bé en el món dels estímuls frenètics i l’oblit fàcil...

Ja no vaig molt lluny, ni a l’època de l’esclavisme i el comerç triangular, ni a la creació dels trusts com el de Rockefeller. Recordeu l’època del “moviment antiglobalització” de finals dels anys ’90 i inicis del segle XXI? Recordeu les manifestacions de Seattle, Barcelona, Praga, Niça davant de cimeres de l’Organització Mundial del Comerç, del G8, o del Fons Monetari Internacional?

Eren temps “de vaques grasses” que en deien. On mentre inflàvem bombolles financeres (aquí amb especial rellevància la immobiliària) hi havia un seguit de gent que ens alertava que s’estava destruint el planeta, que les multinacionals explotaven sense pietat dones, homes, nens i nenes a terres llunyanes per vendre’ns aquí productes barats, i que un seguit d’òrgans supranacionals no democràtics estaven decidint per sobre de la sobirania dels mateixos pobles i estats.

Aleshores, un conjunt d’aquestes multinacionals que acumulaven elles soles més poder econòmic que molts d’aquests estats, inclús dels del mateix “món desenvolupat”, es van reunir amb el president de les Nacions Unides i amb un grapat d’ONG institucionalitzades i sobre subvencionades, i van declarar el Pacte Global, on es comprometien a invertir una minsa part dels seus beneficis estratosfèrics en l’anomenada ‘Responsabilitat Social Corporativa’.

La destrucció del planeta ha seguit, l’explotació internacional del treball, adulta o infantil, segueix, i els organismes supranacionals segueixen dictant normes per desmuntar les poques polítiques socials dels estats. Però les multinacionals han destinat una part del pressupost que correspondria al marketing o publicitat comercial, a finançar fundacions, activitats esportives o culturals, beques acadèmiques i tot un seguit de “projectes socials”. Així, la seva imatge no va associada a les seves pràctiques d’espoli i explotació, d’on n’extrauen beneficis multimilionaris, sinó a “la bona obra a la comunitat”.

ICL: Uns patrocinis que ens acaben sortint cars...

Dins d’aquesta història hi trobem els patrocinis de la multinacional israeliana Israel Chemicals Ltd., que fins fa poc actuava a la nostra comarca sota la marca Iberpotash, i que recentment ja ho fa directament com a ICL Iberia Súria & Sallent.

Segons un estudi encarregat per la mateixa empresa, diu haver destinat més de 900.000 euros en “projectes de contribució social” del 2011 al 2013, així com fa gala d’haver creat molts llocs de treball ben remunerats.

Doncs fa pocs dies s’anunciava que l’equip professional de bàsquet de Manresa, passaria a anomenar-se ICL Manresa, al ser l’empresa israeliana la principal patrocinadora. Però la marca ICL no ha aterrat sols en el club de bàsquet. La trobem a la Universitat Politècnica de Catalunya, al teatre Kursaal, a les fires de l’aixada i mediterrània, a la Transèquia, a festivals literaris, a festes majors de Súria, de Manresa... I evidentment, a diferents mitjans de comunicació.

Dèiem que del 2011 al 2013 havia destinat més de 900.000 euros en “projectes de contribució social”. Així d’entrada semblen molts diners, oi? Cal tenir en compte, però, que el 2012 va declarar un excedent de 76 milions d’euros, amb el repartiment d’un dividend de 45 milions entre les accionistes. Potser així canvia la perspectiva. També s’ha de tenir en compte que segons l’informe de l’Estudi Ramon Folch, la Generalitat de Catalunya ha destinat un mínim de 200 milions d’euros en els últims 30 anys per pal·liar la salinització del riu Llobregat, provocada en major mesura segons diferents estudis, entitats ecologistes i els mateixos tribunals, per l’empresa ICL. Hem de tenir present que la salinització del riu Llobregat no només afecta el Bages, sinó que afecta milions de persones que consumeixen la seva aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona.[1]

Així doncs, potser mirant-ho bé, aquests patrocinis ens surten un pèl cars.

La riquesa d’ICL prové de l’explotació dels nostres recursos...

En unes jornades organitzades per ProMineria, l’associació creada per una part de l’empresariat bagenc subsidiari d’ICL, van deixar ben clar que l’empresa israeliana explotava les mines al Bages perquè a diferència de la mà d’obra, les mines no es podien traslladar de territori buscant l’abaratiment dels costos, i perquè resulta que la potassa és un mineral molt preuat, sobretot per l’elaboració de fertilitzants, molt necessaris pel model de l’agroindústria intensiva globalitzada. A les mateixes jornades, el representant del sindicat de CCOO de l’empresa, assumint a la perfecció el perfil del treballador defensor de l’empresari retratat a la cançó “visca nostramo” de La Trinca, donava una vegada i una altra les gràcies a l’empresa per crear llocs de treball i pagar bons salaris.

Bé, tot i que la subcontractació i les diferències salarials tampoc són alienes al model de contractació d’ICL, podem admetre que hi ha un seguit de treballadores que cobren un salari envejat per moltes treballadores precàries o aturades. Però tenint en compte que el negoci de l’empesa el fa extraient un mineral de la nostra comarca, que ens deixa un deute mediambiental immens, i que s’enduu xifres milionàries de beneficis, ho hauríem d’acceptar com un bé social?

El salari de les treballadores d’ICL no deixa de ser mins comparat amb els beneficis empresarials (recordeu la plusvàlua), que si els quals fossin gestionats públicament, podrien arribar a satisfer les necessitats de moltes famílies més. I tampoc sé jo si a nivell de país ens compensa amb els danys mediambientals que trinco trinco hem d’anar apedaçant amb fons públics.

No deixa de ser curiós i a la vegada normal i exemplaritzant, que tal com s’explicà a la recent presentació del llibre “Rius de sal” a Manresa, les treballadores que col·lectivitzaren l’empresa que explotava les mines l’any 1936, es preocuparen, i molt, per l’impacte ambiental i sobre els recursos aqüífers. I això que degut a la tecnologia de l’època i la intensitat de l’explotació minera, la creació de residus salins era molt més lenta que en els últims anys. És la diferència entre viure, treballar i pensar pel bé comú, i viure, treballar i pensar per un benefici individual immediat, sense tenir en compte els efectes sobre la vida de les teves veïnes més properes i més llunyanes, o inclús sobre la vida dels teus propis descendents.

La riquesa d’ICL prové de l’ocupació militar de Palestina...

Però la problemàtica amb ICL no només prové de la forma en que extrau la potassa a les mines catalanes, sinó també de la seva activitat a Palestina.

ICL és una empresa creada per l’Estat d’Israel i parcialment privatitzada, l’accionariat majoritari de la qual ha acabat essent la família Ofer, una de les més riques d’Israel.

Com sabem, l’Estat d’Israel es va crear el 1948 a partir de la colonització de terres palestines i a través de l’expulsió de centenars de milers de palestins i palestines mitjançant la guerra i el terror militar i paramilitar. Des d’aleshores, el règim d’apartheid i la situació d’ocupació militar ha sigut constant dins del mateix Estat d’Israel i en altres territoris palestins del seu voltant (com Cisjordània i la Franja de Gaza). És per això, que enmig de múltiples pràctiques de resistència, el 2005 neix la campanya internacional de Boicot, Desinversions i Sancions a l’Estat d’Israel a partir d’una crida de la societat palestina que ens demana implementar campanyes de boicot contra empreses i institucions israelianes.

La indústria química israeliana, en gran part desenvolupada per ICL, s’aprofita de l’explotació dels recursos minerals del Mar Mort, zona també contaminada i vetada a la població palestina, i en diferents ocasions ha estat denunciada pels vincles amb la indústria militar (especialment en la fabricació de les bombes de fòsfor blanc, prohibides per la legislació internacional, i molt utilitzada en els bombardeigs sobre Gaza del 2008-2009), i inclús amb la indústria nuclear (recordem que Israel, tot i no haver-ho reconegut, se sospita àmpliament que disposa d’armament nuclear, i alguns dels seus dirigents n’han fet referència al seu ús contra la població palestina).

I ICL, com al Bages, també fa la seva “aportació social” a l’Estat d’Israel, i entre altres àmbits, fa gala de donar suport a les IDF (exèrcit israelià) amb projectes com “apadrina un soldat” per contribuir a millorar el benestar dels soldats israelians que mantenen Palestina sota una ocupació militar permanent, i que periòdicament ens alarmen els telenotícies amb grans operatius que deixen milers de morts (com les operacions Plom Fos de 2008-2009 o Marge Protector de l’estiu de 2014).

No volem patrocinis que contaminen les nostres contrades i que contribueixen al genocidi a Palestina!

És per això que hem de rebutjar els patrocinis d’ICL. Per impedir que aquesta multinacional sigui mostrada davant la població com la benefactora de les activitats acadèmiques, culturals, socials o esportives de la comarca. I a la vegada hem de denunciar les seves pràctiques. El fet d’enriquir-se amb recursos públics, el fet de contaminar i deixar-nos un deute ambiental insostenible, el fet de col·laborar amb l’apartheid, els bombardeigs i l’ocupació militar de Palestina.

I això, no només per deslliurar-nos de la complicitat que ens suposa mantenir aquesta empresa a la comarca, sinó per enfrontar aquest model global de societat controlat per un grapat de holdings empresarials, que trepitgen rius, treballadores, institucions públiques, empenyent-nos cap a la dictadura de les multinacionals, formalitzada amb institucions com la Unió Europea, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, i amb tractats com el TTIP, el TISA, el CETA, el TPP...

Per recuperar aquella forma de pensar, treballar i viure col·lectiva, de prioritzar el bé comú davant l’avarícia empresarial privada, influent durant la República, portada a la pràctica durant la revolució de 1936, ofegada en sang durant el franquisme i enterrada durant la “transacció democràtica”.

[1] http://www.lasequia.cat/montsalat/

Etiquetes: opinió