Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

[OPINIÓ] Jo ho tinc clar

 

Il·lustració: Roser Vilaró

SARA MAS / 08/03/16

Ser feminista no és fàcil. Feminista, com dona, no se’n neix, sinó que es fa. La qual cosa suposa que abans no t’apropies del concepte feminisme, és possible que et creïs una barrera de resistència (com ara els ja sentits comentaris de: “Jo feminista? No! Jo busco la igualtat”) i neguis molts dels aspectes que els feminismes reivindiquen. D’això se n’encarrega diàriament la nostra cultura individualista, sota l’estructura capitalista-patriarcal, fent que creguis que tot el que fas ho decideixes tu, sense cap mena de pressió social.
Tot i així, pot ser que algun dia et despertis del conte de fades i comencis a veure com es mou el món. Un cop et despertes (si és que et despertes...) ve el pas més difícil: començar a veure el món a través de les ulleres liles. Això suposa un camí llarg, acceptant que et trobaràs amb mil i una contradiccions i conflictes, sobretot interns. I doncs, per què tantes dificultats per esdevenir feminista? Doncs perquè els feminismes són, per definició crítics, el que suposa que hi donin la volta a tot. Tot el que fins ara veiem com a normal, passa a ser objecte d’una construcció social. Els feminismes ens volen persones lliures, felices i conscients. Podria ser, tot i així, que abans d’engegar aquest camí ja ho fóssim de felices...si? Segur? A quin preu? A base de no acceptar part del nostre propi cos? A tenir l’autoestima alta només quan complim amb l’ideal de dona? A ser sotmeses a relacions sexo-afectives tòxiques? A estar esclavitzades per la doble jornada laboral? A acceptar milers de comentaris, insults, “piropos” a qualsevol hora del dia i lloc del món? A ser victimitzades i, fins i tot, jutjades quan patim una agressió? I la llista és tan llarga que n’hi hauria d’haver prou per decidir-se cap on triar. La resposta és clara. O feminisme o barbàrie. O decideixes obrir els ulls i encarar-te amb totes les opressions que sentim com a dones, o decideixes deixar-te maltractar per aquest enemic que no té ni fronteres ni classe, ni raça ni ètnia.
Malgrat totes les dificultats que ens anem trobant per aquest camí llarg i rocós cap a la plena igualtat, també s’ha de dir que és un camí ple d’aprenentatges i des-aprenentatges. Un procés on posar nom al què ens passa ens ajuda a identificar totes les violències i agressions del nostre voltant, fins i tot les que nosaltres mateixes (ens)exercim (recordem que no naixem feministes pel sol simple fet de ser dones...). Un procés on, com a dones, com a subjecte propi, decidim nosaltres com enfocar aquesta lluita, la qual cosa ens encamina cap a un empoderament individual i col·lectiu.
Un camí on sentiràs que totes aquelles manies i paranoies que molta gent del teu voltant et recriminava passen a tenir un sentit comú. No estàs sola davant del que sents, veus i reclames. És en aquesta reivindicació on de mica en mica la dona callada, submisa i invisible deixa de ser-ho. És gràcies a la lluita compartida amb diverses dones on veus que juntes som més fortes i que juntes donarem la volta a aquest sistema que ens vol dèbils.

Etiquetes: feminisme, opinió