Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

[OPINIÓ] Cal okupar

Il·lustració: Roser Vilaró
Il·lustració: Roser Vilaró

EMMA ROJAS 30/03/2016

Sovint, quan pasturo pel bosc i passo vora les barraques mig derruïdes, engolides pel bosc, abandonades a la fredor de l'oblit, penso en l'absurditat de les coses d'avui dia. Em pregunto sempre, com és que quatre pedres els eren de tan servei a pagesos i pastors. Són buides, han estat buides durant anys, on la terra s'hi ha anat acumulant i hi han crescut les herbes, les bigues de fusta que aguantaven el sostre han anat cedint i fins i tot hi han crescut pins a dins. Ara les estic netejant i arreglant, com aquella que neteja la seva escala de veïns quan viu sola en un edifici, per no oblidar. Però queden buides i hi falta quelcom, hi falta vida.

És absurd pensar que quatre pedres ben o mal posades servien d'aixopluc i refugi a pagesos i pageses sense miraments sense plantejar-se qui les havia construïdes i de qui eren, i que avui dia hi hagi tants entrebancs per poder tenir dret a un refugi, marxar de casa i viure en un pis, una casa... qualsevol diria, “si som a ple segle XXI”. A mi, aquesta frase em treu de polleguera. No suporto la idea de que per què visquem en una “societat moderna” tot els engranatges i coses que la fan funcionar, la integren i la fan ser , hagin de ser els correctes. Les qüestions absurdes hi són igualment, encara que alguns i algunes no les volen veure. Gent sense cases i cases sense gent. Cases buides i grues i cimenteres construint. És una absurditat.

Seria tan senzill com omplir les cases sense gent, amb gent que no té casa. Tan fàcil com això. Però és que els engranatges de la societat moderna capitalista, no volen ni els interessa de solucionar aquesta absurditat. Ens compliquem la vida en volen tenir, voler assegurar a la resta que allò és teu i ho diu un paper de registre de propietat, hisenda, impostos de béns immobles i altres pantomimes.

Fins i tot m'esgarrifo jo mateixa quan alhora d'escriure només em ve al cap el verb "tenir". És ben bé que venim ensenyats de fàbrica a utilitzar maneres verbals que reforcen la propietat privada i aquest afany d'acumular mostrar als altres que posseeixes coses que ni tan sols et serveixen i que nomes les tens per tenir. Si tot fos de tots, i tothom disposés d'un habitatge aquesta necessitat papers no serien necessaris, haver de “tenir” no seria necessari ja que alhora tots i ningú en concret tindríem res i alhora ho tindríem tot.

Hem de comprendre que els habitatges no es poden tenir sinó viure'ls i omplir-los. No pas tenir per abandonar, especular, rellogar o acumular. Acumular una suposada riquesa, tot i que per mi aquesta riquesa no és vàlida. No és vàlida en tant que l'ús que li donem a aquests habitatges supera tota barrera o línia de valor monetari. No es pot posar preu a viure, no es pot posar preu a tenir un refugi.

És evident que hi haurà un preu per a construir-lo; les hores i materials emprats....però una vegada fets, no haurien de tenir preu. Tenen un alt valor per a la vida però no haurien de tenir tant valor econòmic, tants interessos al darrere, immobiliàries, bancs i grans propietaris xuclant diners. Els diners que suposa la participació dels habitatges en aquests “mercats”, on tot puja i baixa i ara val més i ara val menys. Quan en realitat els seu únic valor real i inamovible  és el de poder-hi viure.

Tots volem un lloc on poder tenir el nostre petit refugi de la vida. Un lloc on arrecerar-se a la nit, fer llargues migdiades, jugar amb la família o amics, xerrar, estudiar, mimar-se amb la parella, escoltar música, llegir en una butaca, pensar, descansar, cuinar, menjar...en definitiva viure. El dret a l'habitatge és bàsic i innegociable.

Penso que nosaltres, les joves, tenim molt a dir en aquest punt. Ens és quasi impossible marxar de casa els pares quan vulguem (i encara menys, on vulguem). Però si és bàsic i innegociable, com ens ho podem fer? Sense feina o amb treballs precaris, temporals i inestables, sense possibilitat de signar lloguers sense un aval, sense possibilitat de poder pagar lloguers ni de tan sols plantejar-se l'opció de compra, només ens queda una opció. Si no tenim cap via per emancipar-nos, l'haurem de trobar. Penso que hem de normalitzar l'okupació com a una de les úniques vies per a poder-nos emancipar. Marxar de casa els pares, fer-nos una casa pròpia on puguem créixer i desenvolupar-nos com a persones sense estar sota una constant “vigilància” adulta que sovint ens reprimeix alhora de fer això o allò amb plena llibertat.

No ens hem de resignar a la situació d'ara i pensar que tot canviarà. Canviarà només si ho canviem nosaltres i maneres de fer-ho són precisament qüestionar la propietat privada i tot el que l'envolta (bancs, immobiliàries, hipoteques...) a través de l'okupació. Okupar pisos que són buits, a mig construir, pisos que mai es vendran pel seu preu elevat, pisos els quals s'esta especulant amb ells o pisos abandonats.

Avui en dia hi ha milers de blocs i pisos buits, milers de cases buides, milers de masies caient-se a trossos. L'absurditat més grossa seria continuar construint, continuar eixamplant el territori urbanitzat i fer cada vegada més petit el forestal. Jo crec que a banda de no voler que el territori perdi més sòl fèrtil, perdre més bosc i veure el nostre territori degradat i esquinçat, no cal construir més per que ja hi ha construït fins i tot més del  què és necessari, simplement cal okupar aquelles habitatges buits i omplir-los de vida. Tornar-hi el color, la energia que desprèn la vida. Com tornar a omplir de vida totes aquestes barraques buides, que ara són inútils si ningú les fa servir.

Etiquetes: opinió