Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès
  • APUNT
  • SECCIONS
  • Lluites i drets
  • "Del que més ens alegrem és de què les refugiades han decidit autoorganitzar-se"

"Del que més ens alegrem és de què les refugiades han decidit autoorganitzar-se"

 Xerrada de FMA / Begoña Domínguez

BEGOÑA DOMÍNGUEZ 24/08/2016

Històries de resistència, que parlen de solidaritat i suport mutu contra la desraó i la repressió; testimonis que desgranen com des de geografies i realitats diverses es construeixen altres mons, fets de rebel·lia, esforç i autogestió. El públic escolta assegut al terra de la plaça, mentre la tarda ventosa d'agost arriba a la seva fi. És aquest un dels primers actes de la 25ª FMA, que comença amb una reivindicació del seu caràcter polític: l'economia que respon a criteris ètics i no mercantilistes, la seguretat, exercida per persones voluntàries, el Protocol contra agressions sexistes, o com es pren la plaça per omplir-la de vida i creativitat, en serien mostres. També es vol deixar constància de què és un esdeveniment que "involucra centenars de persones, dones, homes, joves i vells", que decideixen utilitzar l'assemblea per "parlar d'igual a igual i treballar colze a colze per tal de portar una festa divertida i reivindicativa a la nostra vila". I es menciona el camí recorregut però sobre tot el que queda per recórrer, i el que s'aprèn en el trajecte.

El primer en prendre la paraula després de la presentació és Arnau Carné, militant d'Endavant i membre del BDS, que explica que vol informar d'un dels conflictes relacionats amb l'habitatge que a Manresa fa temps que "s'està gestant" i que ara arriba, afirma, a "punts més conflictius". Relata que el barri de la Guia és un barri mig oblidat, on actualment viuen prop de cent persones i que es va edificar als anys cinquanta per donar allotjament sobretot a les treballadores del ferrocarril i les seves famílies. És propietat d'ADIF, una empresa pública estatal que gestiona les infraestructures ferroviàries, la qual molt de temps ençà ha anat deixant enterrar el barri, deteriorat i amb la meitat dels pisos buits. L'any 2012 la premsa es feia ressò que les veïnes demanaven que hi anés a viure gent, i un temps abans i des d'aleshores, diferents persones han anat okupant aquells pisos per "solventar el tema de l'allotjament". La setmana passada van començar a arribar citacions judicials, paral·lelament al pla urbanístic de l'Ajuntament que amenaça amb enderrocar les cases per a fer una zona verda pels pelegrins que vinguin a seguir la ruta de Santiago, i Carné apunta que a la Guia la gent s'està començant a organitzar per defensar-la. Finalitza demanant la solidaritat amb les mobilitzacions que es vagin convocant.

Tot seguit parla en Yacoubi, que és membre de la PAHC Bages i explica la tasca d'aquesta organització i la seva obra social, que defineix com un "grup de voluntaris", afectats per les hipoteques o no, que lluiten colze a colze per a resoldre "els problemes que avui tenim". Parla de què quan van crear la PAHC per solucionar problemes hipotecaris es van adonar que després aquestes famílies, que ho havien perdut tot o gairebé tot, no tenien on anar; es tracta de deslliurar-se d'una hipoteca pensada per "empobrir a l'obrer, esclavitzar-lo", per després buscar una alternativa, crear alguna cosa pensada per a "buscar solucions a aquests nous reptes". Davant el desemparament de les famílies a les quals l'administració ignora, la PAHC defensa els seus drets bàsics i ha aconseguit alliberar 5 blocs a Manresa, habitatges que s'han "recuperat pel poble". Yacoubi diu que aquesta feina s'ha fet sobretot "des del cor, amb una força nova, perquè som i serem imparables, i no abaixarem el cap davant ningú".

Grècia: la lluita en els camps de refugiades

"Vàrem penjar un paper en àrab explicant: hola, som aquí, som voluntàries; volem que ens trobem i que ens expliqueu quines són les necessitats que teniu, per conjuntament començar a suplir-les". Aquesta va ser la carta de presentació de les voluntàries en el camp d'EKO, explica Guillem Cabra. Venien de Lesbos, on ja hi havia moltes mans, fins el punt que "potser en sobraven", i on ja no arribava tanta gent; en canvi, a la frontera amb Macedònia hi havia una gran emergència. Veient que a Idomeni no podien "arribar a res que fos palpable", les voluntàries van decidir anar a Eko, una antiga benzinera que s'havia vist convertida en un assentament de refugiades. Era hivern, plovia, es necessitaven tendes, llocs per menjar i dormir. MSF estava repartint materials però "a la seva manera i amb la calma", critica Cabra. Així doncs, van decidir començar-hi a treballar. "El projecte d'Eko", sosté l'activista, "sempre ha partit de les necessitats de les refugiades, tot intentant, encara que és difícil i genera moltes contradiccions, no actuar de manera assistencialista sinó partint de les seves necessitats i treballant colze a colze".

"Eko", continua Guillem Cabra, "era un camp de tendes ofertes per les grans ONG, que en aquest cas sí que feien aquesta feina", encara que tot sovint, afirma, "no les veies més i desapareixien". Cabra explica que amb el pas dels mesos la gent es va anar gestionant la seva casa, ja no només tenien una tenda, si en podien tenir dos, millor, i si en podien tenir tres i que una servís de magatzem, encara millor. També miraven de posar toldos, algunes es fabricaven bancs; de mica en mica van anar generant material inmobiliari, cosa que els feia "el dia a dia millor".

Una de les necessitats que es veien a Eko era la de fer una escola. Quan algú ho va proposar, relata Cabra, "la resposta de la gent va ser que no, que no féssim una escola allà, perquè ells entenien que fer una escola era establir-se en un lloc, per un temps". Però va ser una de les coses que al final, quan la gent va veure que anava per llarg, es va tirar endavant. Saber que no ets allà per tres setmanes o un mes sinó per un any o dos és una de les coses que, segons Cabra, "més els costa d'acceptar". L'activista vol deixar clar que encara que a Eko els refugiats participessin dels espais i les condicions fossin més dignes que en altres camps, la gent estava desesperada. A ell li deien: "és que cada dia que passo aquí són cent anys, per mi". Al cap i a la fi, la gent el que vol és "continuar el seu camí i travessar les fronteres, arribar a un lloc on puguin treballar o reunificar-se amb la seva família, fugir de la guerra".

Seguidament, és el torn d'Aris Claramunt, que explica que quan va arribar a Eko, pocs dies abans del desallotjament, es va trobar una comunitat "relativament unida", en la que els "els autocars arribaven i la gent baixava independentment de si eren àrabs, kurds, sirians...". En el camp, detalla, hi havia una escola en la qual hi havia classes d'àrab, anglès, mates, geografia. Els professors eren voluntaris, gent del propi camp, i sempre estaven involucrats amb el que es feia a les classes; si hi havia algú que portava una guitarra i volia aprendre a tocar-la es feien classes de guitarra, o de castellà si algú decidia que volia aprendre'n. Hi havia una cuina, continua explicant, on els refugiats i treballaven, o una tenda on es repartia te dues vegades al dia i que era portada únicament per gent del camp. Els refugiats van crear també una barberia, una fleca i fins i tot una paradeta de falafels. També existia un espai per dones, on es tractaven temes de feminisme i sexualitat, sense cap mena de tabú. "La majoria de persones que s'implicaven eren homes, les dones estaven relegades a altres tipus de feina", diu Claramunt, i "en aquest espai hi havia la intenció de tenir una mica d'alliberament per aquest cantó".

Tornar a començar en un camp militar

Aleshores, Aris Claramunt comença a relatar el desallotjament, que té lloc la matinada del 13 de juny. Les voluntàries reben la notícia que hi ha intenció de desallotjar el camp l'endemà següent, i un grup decideix passar la nit allà. A les quatre de la matinada un refugiat va a la tenda de les voluntàries. "Ja ha començat a entrar policia secreta, us estan buscant, marxeu d'aquí", els apressa. Les companyes s'amaguen dintre les tendes de les refugiades, les dones fins i tot es vesteixen amb niqab per poder moure's dintre del camp. Gairebé a les sis o set del matí, la policia es dedica a anar trobant i agafant voluntàries, les identifica i les porta als furgons per treure-les del camp. Es van tallar cinquanta quilòmetres d'autopista, i els que estaven fora del camp no hi podien arribar ni caminant perquè tots els camins principals i secundaris estaven vigilats per a policia. La gent va començar a agafar les seves pertinences i les va començar a posar en busos, sense saber on anaven. Finalment, van enviar la seva nova ubicació a les voluntàries: Vasilika, un poblet al nord-est de Salònica.

El nou camp militar estava constituït per set naus industrials, antigues granges de pollastre, d'entre 15000 i 3000 metres quadrats. Hi havia tendes directament clavades al terra, sense res. Claramunt explica que els refugiats arriben allà i hi ha una mena d'oficial a cada nau els divideix per nacionalitats. "Aquella unió que s'havia aconseguit, ja només per la disposició de les tendes es perd", lamenta.

"A les voluntàries ens deixen entrar el primer dia i el segon també, però a partir de cert moment ja no se'ns deixa entrar", afirma Claramunt. "Entrem igualment". El llaç que s'ha creat amb les persones que estan allà, explica, és molt fort. Treballar en un camp militar els crea moltes contradiccions, però decideixen fer-ho per dignificar al màxim l'espai. Les condicions són terribles: calor, lavabos poc higiènics, llums permanentment obertes. No hi ha ONG, venen esporàdicament i en horaris determinats a solucionar temes mèdics. Els primers dies era època de Ramadà, i va haver-hi desmais i temes de malnutrició, davant dels quals van ser voluntàries que no sabien grec qui havia de trucar a les ambulàncies; moltes vegades penjaven o no l'enviaven. Quan venien, havien de traduir del grec a l'àrab amb el mòbil per a explicar els símptomes. Molt crític amb el paper de les ONG, Aris explica que aquestes els deien: "vosaltres, que entreu allà dintre del camp de Vasilika, com està?", i en explicar-los les condicions, s'horroritzaven. Però quan els exhortaven a anar al camp, les excuses eren infinites.

A Eko, explica Claramunt, hi havia activitats on la gent del camp s'involucrava i tenia una activitat. Quan es preguntaven que farien demà, pensaven en què els tocava anar a buscar te o aigua, tallar patates, no estaven allà esperant sense saber què. Els terminis de la burocràcia europea són indefinits, i en el camp militar, on ja no tenien totes aquestes activitats, no feien res i es deprimien. L'única cosa que havien de fer quan s'aixecaven, era esperar a les nou del vespre per sopar, perquè era Ramadà. Estaven completament exclosos de l'organització del camp

Veient aquesta situació es va decidir crear un espai alternatiu on poder recuperar els espais que s'havien creat, poder recuperar la comunitat d'Eko, on construir habitatges perquè la gent recuperés la seva intimitat, la cuina comunitària i tots els altres projectes, escola, cinema, zones de trobada, un espai per fer esport, un espai per caminar i passejar, que tot plegat estigui ben connectat a la ciutat... Els activistes expliquen que no saben si ho aconseguiran perquè és una cosa complexa que requereix diners i, si volen que tingui estabilitat, permisos del govern grec. De mentre, han decidit buscar una idea més senzilla que és la de fer un centre de dia on tornar a reconstruir el que havia estat Eko, la cuina, l'espai per dones, un espai lliure sense policia. I en això és que s'està treballant ara.

"Una de les coses que més contentes estem que passessin", afirma Guillem Cabra, "i que potser més ens alegrem, és que les persones refugiades dins el camp de Vasilika, quan van anar processant i entenent la situació, han decidit autoorganitzar-se, i han prescindit directament de les voluntàries". Han creat una organització que es diu New Borders, que va començar netejant el camp i ara fan tallers de primers auxilis, classes de zumba per a dones i tota mena de coses que ells han cregut que havien de fer. Són unes cinquanta persones molt joves, de 20 anys, que ja no van a l'escola i no tenien res a fer, que ho estan tirant endavant.