Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

De l'amor i la comunitat


Imatge de la xerrada a l'Ateneu La Sèquia

BEGOÑA DOMÍNGUEZ 22/02/2017

"L'amor romàntic és un pou de captiveris", afirma amb contundència Nerea Roig, militant d'Endavant-OSAN. Ho fa en una xerrada que, celebrada el passat divendres a l'Ateneu Popular La Sèquia, va donar començament a la campanya 'Prou feminicidis' que desenvoluparan els col·lectius Acció Lila, Arran Manresa i Endavant Bages al llarg de l'any. "L'amor toca temes que tenim endins, que són personals, íntims, i als que donem molta importància. Ens crea contradiccions i cal entendre-les", continua la ponent. "Patirem violències i les exercirem, més enllà de la ideologia, sense ser-ne conscients. Cal evidenciar les conseqüències de l'amor romàntic per tal de detectar-les".

L'amor romàntic i allò que el fa possible, l'educació històrica de la dona en la família i les cures, així com les desigualtats i injustícies que comporta, són, a entendre de Roig, "indeslligables de la societat capitalista". Cercant un altre lloc des del qual mirar les coses, la ponent diu estar en contra de "formes úniques d'amor". De la consideració que l'amor és un sentiment únic i genuí, que ens fa sentir-nos vives i que passa per damunt d'altres valors. D'una ideologia que dóna per sabut que no tenir parella vol dir estar sola, continua enumerant dissidències. D'una societat en la qual la nostra autoestima depèn de si lliguem o tenim parella. De la idealització, finalment, de l'amor en parella, com a única manera de travar estima, i de la idea del gran i únic amor, "una consideració injusta per les que ens envolten".

"L'amor romàntic ho determina tot", assevera Roig. "La nostra manera de viure, de veure i ordenar la vida". I desgrana les seves implicacions: ha de tenir complicacions, ser un "amor impossible"; necessita de la figura del conqueridor, del salvador; ha de comportar patiment, idealització de l'altra persona; ha de ser intens i per tota la vida. Les característiques en què es basaria són l'exclusivitat i la fidelitat, el matrimoni o convivència, l'omnipotència i la certesa del lliure albir -negant, per tant, la influència dels factors socioculturals- o la creença de què l'aparellament és quelcom d'universal i natural. Per desmuntar-les, Roig afirma la necessitat d'evidenciar l'evolució històrica de l'amor, i es remet a l'Antic Egipte, on les relacions sexuals estaven "naturalitzades" i "es consideraven com a part de la condició humana". Passant per l'Edat Mitjana, amb el sorgiment de l'amor cortès, i l'etapa romàntica, acaba parlant de la globalització. Aquesta ha portat les pel·lícules de Hollywood, sempre coronades per un final feliç, sense que les històries puguin tenir continuació. I com a conseqüència d'elles se'ns ha imposat un model de dona empoderada, triomfadora, violenta, sense sentiments i súper sexualitzada. El missatge és, declara la ponent, que "per tindre èxit has de socialitzar com a home".

Aquesta consideració serveix a Roig per plantejar un interrogant: "volem ser dones que imiten homes? O volem crear un món millor a partir d'alguns adjectius que ens han estat donats, com ara les cures?". I parla de com l'amor romàntic afecta de formes diferents a l'home, que adopta el paper de salvador, que a la dona, que és relegada a la passivitat. Això és degut al fet que les atribucions que són socialment atorgades al gènere masculí responen a l'esfera pública, que és la central i la que atorga reconeixement social. En canvi, les atribucions donades a les dones responen a l'esfera privada. Una distinció, afirma Roig, "vital pel capitalisme".

La militant d'Endavant continua explicitant en quins condicionants socials es fonamenta l'amor romàntic. Com en l'educació de les dones en la cura i en la creença imposada que "allò meu pot esperar", frase tantes vegades repetida. O en la concepció negativa que existeix sobre la dona soltera. En la renúncia unilateral de les dones a la vida pròpia dintre del matrimoni. En la gestió de les emocions dintre de la parella, que és assumida per les dones: la famosa frase "hem de parlar", acostumadament dita per elles. En la idea que tot plegat és un deure i no es pot demanar res a canvi: menys que res, poder de decisió.

Tot l'anterior contrasta amb l'educació que han rebut els homes, una de les premisses de les quals parteix és no mostrar emocions, que serien vistes com a mostra de debilitat, sobretot en públic. Per això, l'amor no és fàcilment expressable pels homes, que s'han de valdre per sí mateixos, que no deleguen emocions ni sentiments. L'èxit d'un home, contràriament al que passa amb el de les dones, no recau en el fet de tenir parella i fills. En canvi, una part important de la seva autoestima es basa en com el veu el grup, un àmbit fora de l'amor. Per ells, trencar la norma, ser llest i hàbil, està ben valorat socialment. I és que només cal veure quina consideració social rep una "mala dona", i contraposar-la amb "l'home dolent", que és percebut com a interessant i és objecte de passió. En el patriarcat, els homes han de demostrar la seva virilitat, posar el sexe en el centre i ser proveïdors. En aquest sentit, l'amor es demostra pel que es posseeix i l'acostament es fa a través del físic. 

Nerea Roig afirma que en la construcció de l'amor romàntic hi ha una qüestió material-objectiva i una d'emocional-subjectiva. La primera té a veure amb l'emigració camp-ciutat, que reforça la família burgesa: el capitalisme necessita la família nuclear. La dona representa el repòs del guerrer (treballador) i representa una inversió de futur en tant dóna fills. Es produeix una divisió molt clara entre treball productiu i reproductiu: aquest segon mai és ocupat pels homes, ni tan sols quan les dones assumeixen treball productiu. El desmantellament actual dels serveis públics, majorment ocupats per dones, promou aquesta divisió.

Pel que fa a la segona qüestió, la ponent nombra l'individualisme característic de la societat capitalista, que condueix a un aïllament afectivo-sexual que nega la construcció d'afectes i comunitat. "Participem poc de les nostres vides perquè les deleguem", afirma Roig. "Refugiar-nos en la parella és fàcil: conjura l'amenaça de la solitud, però porta a abandonar la comunitat i els carrers". I nomena "l'egoisme de parella" que fa que es deixi de construir la xarxa comunitària; que fins i tot s'abandoni la militància. Es percep com a lògic no fer res fora de la parella, i qui no té parella, l'acaba necessitant. Però és perillós construir relacions aïllades, adverteix ella. Respon a la necessitat de sentir-nos estimades i especials, a la por i evitament del sentiment de solitud. En altres paraules: utilitzem a la parella per resoldre carències pròpies i necessitats afectives, per tenir una recompensa a la nostra estima: sentir-nos estimades. Però "si no hem construït res apart i li hem carregat tot a una persona, quan això acaba ve la pregunta: i ara què?".

"Que l'amor valgui l'alegria i no la pena", fa una vella proclama feminista. Nerea Roig la recorda per començar a traçar un esbós de què hauria de ser l'amor revolucionari. Cal començar a parlar de socialitzar les cures, afirma, igual que proclamem la necessitat de socialitzar els mitjans de producció; cal repartir les cures. Articular políticament l'amor per circumscriure'l a la parella ha estat un triomf del sistema capitalista, diu, i contra això, cal comunalitzar l'amor, trencar el fonament ideològic de l'amor com a garant de la família nuclear i la socialització capitalista. "Hi ha moltes coses que poden ser estimades", recorda Roig, i cita les amigues o fins i tot l'Ateneu La Sèquia on va transcórrer la xerrada. L'amor romàntic només permet estimar la parella. Per això cal canviar la percepció de l'amor, descentralitzar les nostres vides de la parella i dissociar la nostra realització d'aquesta. I veure l'amor com una oportunitat per l'amistat i un reforçament social de l'estima i la col·lectivitat. Tot això sent conscients, adverteix, que l'amor lliure "no vol dir que haguem trencat la socialització de gènere".

"Per construir una societat millor", acaba Roig, "hi ha d'haver un canvi en les relacions sexoafectives. Sinó, no haurem vençut". L'amor esdevé, doncs, sinònim de comunitat.