Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès

1 de maig: testimonis i vivències


Moment de l'alliberament dels dos detinguts

REDACCIÓ BAGES 5/05/2017

Aquests són els testimonis, les vivències i les sensacions de la gent que es va manifestar l'1 de Maig a Manresa i va patir la repressió en les seves carns. Per motius de seguretat, s'ha obviat el seu nom, substituint-lo per inicials.

C.E.

Jo el dia 1 de maig a la manifestació em vaig sentir molt malament i amb ràbia. No som assassins per acossar i intimidar, com van fer quan van baixar del cotxe, i atrapar-nos dues files d'ells i nosaltres enmig. Com sempre és vergonyós, no podíem ni caminar ni estar bé, perquè la seva presència era d'espantar-nos. Però els queda molt per aprendre, no són humans, són robots fets per matar i després posar-se a picar. Cobards. Noies ferides, la sang d'aquella persona amb el cap obert. És vergonyós i es veia en el seu vestit com una victòria, si hagués sigut al revés, pobres, ens anem a la presó tota la vida. Vam pujar a comissaria a pels companys, vam estar allà davant d'ells, ja que ells van començar la guerra sense por i amb ràbia i van sortir. Quina alegria, els companys lliures perquè estem units. Perquè la unió fa la força i seguiré lluitant pels nostres drets. ¡Sí se puede!

I.M., dona treballadora.

Ens van portar com un ramat de xais. Era un dia festiu amb gent de totes les edats. Crits. Els petits plorant, les mares corrent per allunyar-los, les porres a la mà, no dins la funda fins acabar el recorregut. El que vaig sentir: Rabia, Impotència, Tristor, VERGONYA.

A.A. 22 anys. Estudiant.

Vaig adonar-me'n que alguna cosa estava passant quan vam entrar al carrer del Born i vaig veure manifestants cridant-li a la policia que no anessin contra ells, que ells (la policia) també són treballadors. De cop van començar a estomacar gent i a repartir cops indiscriminadament, no teníem ni idea del que estava passant i una forta sensació d'impotència ens envoltava.

L'estampa a l'Ajuntament era delirant: Un furgó a cada arc amb les llums enceses i policies armats, amb la cara tapada i amb casc rodejant tota la plaça. Semblava una pel·lícula de Berlanga.

A.J.

Érem unes cent persones, i només començar la mani van arribar sis furgones, tres per banda. Baixen vint persones per banda i rodegen la mani. Seguim i veiem que es fiquen en paral·lel i van seguint els passos de la mani, cosa que et crea una sensació d'inseguretat, d'estar engabiat, amb mirades de complicitat entre les companyes. Tot això et porta a pensar que d'una mani que comença de manera pacífica i en què no hi ha cap incident, que només començar ja et vinguin quaranta arros, no saps ben bé si sentir-te gaire còmode en aquesta situació, perquè saps que venen al que venen. Això ho vaig veure en arribar al carrer del Born, que en un moment una de les meves companyes va partir empentes per part dels Mossos i es van posar a repartir. A la que comencen a donar cops de porra es forma el caos, ens agrupem tots però com que a sobre s'obren diferents fronts, la situació és bastant caòtica, intentant evitar que tibin a les nostres companyes, a la gent de la mani, per detenir-la. Al final és depriment, una indignació... No hem fet res, ha estat una mani totalment pacífica que ja venien predisposats a destruir-la i a trencar-nos la voluntat.

O.R.

Va ser girar-nos i veure els sis furgons d'ARRO, i que ens estaven encapsulant per darrere i pels laterals. Ja va ser una tensió al cos bastant important de buah, i ara què: què representa que hem de fer, què passarà, quina pretensió tenen. A deu metres de nosaltres hi havia quinze ARRO a punt per si passava algo. El moment de CC OO i UGT va ser la primera espurna, el primer detonant. Tan sols per una pancarta va passar el que va passar: crits, empentes, petits cops, agafades, estirades. I repeteixo: tot per una merda de pancarta que era un tros de plàstic amb quatre fils. Ja vam veure que la seva pretensió era d'aturar-nos, de fer mal si fóra necessari, de què no es desenvolupés la mani com nosaltres volíem. Recordo aquest primer com un de nervis, perquè vam anar a penjar la pancarta, i recordo plantar-me davant un Mosso, abans de creuar un cordó, i rebre una empenta, d'aquestes que fan mal al pit i se't queda el dolor, quan me'l toco encara me'l noto. Vaig pensar: "buff, anem bé", i estar penjant una pancarta i estar nerviosa, pendent que del que estava passant abaix, del que els ARRO estiguessin fent a les companyes que estaven allà cridant, i aplaudint, i reivindicant el fet de "volem penjar una pancarta, deixeu-nos-ho fer". Després em vaig alliberar una mica de tensions cridant i estant amb les companyes. Tot transcorria amb normalitat i, a l'alçada del Born, tot va ser com molt ràpid, ho recordo com borrós. Recordo entrar al Born, caminar molt a prop d'un agent ARRO durant una mica, i després hi ha com un buit, i ja de cop crits i cops i persones a terra, agents a sobre, i pum! Un cop de porra al braç. Va ser en plan: "què està passant?". I no era gens conscient que darrere meu, darrere els meus ulls i el meu clatell, estava passant el mateix. Jo del que passava a la meva esquena, com si no ho hagués viscut, perquè em vaig focalizar en lo poc o molt que podien abastar els meus ulls i la meva mirada. Era súper caòtic, súper de nervis, veure que de cop una companya rebia un cop: em venien ganes de reaccionar i tirar-me a sobre en plan: "però què fas, t'hauria de fer vergonya: sou escòria, ens esteu fent mal". En un moment que va haver-hi a la zona on estava jo un enfrontament bastant dur, que em vaig endur unes quantes empentes i algun altre cop al pi, de cop un dels Mossos va fotre una puntada a l'aire cap a nosaltres. Ens vam apartar a temps, però la cama del Mosso... jo vaig mirar i em va passar pel costat. I va ser com "el que acabes de fer, se t'acaba d'anar l'olla d'una manera impressionant, paio". Me'n recordo perquè tenia uns ulls blaus molt clars, i em vaig quedar amb la seva mirada. Constantment hi havia aquest rifirrafe entre nosaltres i els Mossos, fins que ja va venir el cop dur per mi: un xoc bastant dur d'empentes i de cops. Jo portava una bandera lila a la mà i darrere ella em sentia protegida, ni tan indefensa ni tan despullada davant ells. Recordo sentir molts cops i jo vaig estirar els braços i allargar la bandera, en plan "no més aquí, no ens toqueu". Entre dos agents me la van començar a estibar tope fort, no me la podien treure. A la banda esquerra hi havia un altre Mosso que de cop em va començar a fotre cops a la mà a la porra fins que van trencar la bandera: me'n vaig quedar amb un tros a la mà, i el vaig llançar. M'havien fotut com tres o quatre cops a la mà: ho sabia, però no sentia dolor, i va ser com: "segueix-me picant, segueix-me picant si vols", amb tota la seva cara de plaer i de gaudir picant. Simplement no sentia la mà. Després d'això ja va haver-hi enfrontaments verbals constantment, amenaces per part dels agents, i al cap vam seguir cap a la Plaça Major. Durant el camí hi va haver un petit enfrontament més verbal que físic: i és la tensió aquesta constant, el nerviosisme constant, igual que després a comissaria. El fet de veure que seguien pressionant, seguien empentant les companyes, i dir: "buff, necessito relaxar-me, necessito que això s'acabi per sortir d'aquesta bombolla de tensió, de nerviosisme, de por". Perquè és inevitable no passar por: però tot i la por estàs allà davant, cridant. I potser t'està tremolant el pols, t'està tremolant la veu, tens ganes de plorar, de marxar corrents... però et quedes allà, amb el cap ben alt, fermament, dient-los que són escòria, que no són persones: que són uns autòmats que només fan que complir ordres sanguinàries, i que estan al servei de poderosos mercenaris.

Intento analitzar el que va passar des d'un punt de vista personal, humil: de quan ens passa això a totes nosaltres, com reaccionem com a col·lectiu, com a moviment popular, independentment que siguem anarquistes, d'esquerres, rojes, indepes, és igual. En aquell moment tothom actuava, tothom reaccionava de la mateixa manera, com una sola. Era clar que ens estaven fent mal a totes per un motiu polític, pel mateix motiu, sense cap distinció.

Leo. 50 anys. Mestressa de casa a l'atur.

Sóc partidària de manifestar-me i donar la meva opinió. Tot anava bé fins que va ficar-se la policia. Jo vaig pensar: "¿Què passa? Si només estan posant un cartell!" Quan vaig veure una fila de policies (tapats, amb cascos i amb tot l'equipatge que portaven) a cada costat del carrer del Born em va semblar increïble i desmesurat. Esperant qualsevol moviment per demostrar poder i atacar-nos covardament. Com si nosaltres fóssim els delinqüents!

La meva conclusió és que no hi ha llibertat, tot és una gran farsa. Ens marginen i ens prenen per tontos. Després diuen que la policia està per protegir al ciutadà i per a que hi hagi ordre i pau. ¿Quin ordre? ¿Quina pau?

Molt decebuda amb el que va passar.

G.E.

Vaig arribar cap a les 12:30. La manifestació estava en el tram que va de plaça Espanya cap a Plaça Sant Domènec. La gent tranquil·la, consignes en col·lectiu, rodejats per tots cantons de furgos i policies. Lectura de manifest al carrer Angel Guimerà per part d'un grup de PAHC Bages, i d'un altre per l'Ateneu Anarquista La Ruda contra la mafia bancària i les polítiques antisocials i contra la monja mafiosa de Manresa, Lucía Caram, i les seves orgies amb Tous i el sector bancari i empresarial. Els mossos per tots costats... la mani continua. Un altre manifest contra l'explotació laboral. La mani continua per Plaça Sant Domènec i carrer del Born. Operatiu militar a tope, rodejats per tres cantons i per darrere. Entraven alguns policies amb el grup de manifestants, s'estretava l'espai però continuàvem caminant i cada cop més a prop dels gossos. Veníem amb pancartes i banderes. Érem l'inici del grup... I poc abans d'arribar a la Plana de l'Om, just darrere de mi, la policia es va encarar amb algunes persones perquè van tenir contacte físic, van creuar paraules i crits i de cop van començar a separar-nos a cops. Jo vaig sortir corrent amb una mare i el seu petit de 9 mesos cap al carrer Sant Miquel... ens vam allunyar una mica i jo vaig tornar per fer fotografies. En aquest moment ja hi havia crits i pals per tothom, s'emportaven en Lluís detingut i el van pujar a un cotxe de policia; ens vam encarar amb els gossos, que buscaven algun pal per emportar-se'l, deien que el necessitaven per comprovar que els havien picat... la policia local només mirava, no feien ni deien res... Els cops van seguir amb el grup que va quedar rodejat... un altre detingut, se l'emportaven amb els pantalons abaixats, súper indignant... a cops de porra... La gent intentava calmar a la policia, estaven com bojos els cabrons... van ser moments molt tensos... vaig tornar amb la meva amiga i el nadó... la mani va continuar per carrer Sant Miquel fins l'Ajuntament... els gossos entraven en el nostre espai... caminant entre nosaltres... L'Ajuntament pres per la policia criminal... manifest final... ... ... ... Fi de la mani... ... Acompanyo a la meva amiga a casa seva... i oh sorpresa... uns 12 paios... policia secreta, prop del Joc de la Pilota... Parlant amb el cap de policia, mirant fotografies, comentant tot el que van gravar i fotografiar, deien "ho tenim tot", "vam estar dintre"... I el cap els deia... "avui heu fet una gran feina" "us felicito" "ho heu fet molt bé". Ens vam adonar que eren policies en aquest moment... ho tenien planejadíssim ens vam dir... Vaig deixar a la meva amiga i vaig tornar a Plaça Major, a buscar el menjar i cap a comissaria... fins aquí el meu testimoni.

N.B.

Al començament de la mani ningú s'ho va creure. Van començar a venir furgones, van començar a aparéixer policies, i ens vam sentir agredides. No havíem mostrat que anéssim a fer res i ens van començar a rodejar, i a seguir, i a posar-se en paral·lel a la mani. La prova que d'alguna manera és que la mínima s'havien d'emportar algú, o a la mínima havien de carregar, és que al moment de CC OO i UGT ja van haver-hi moltes tensions pel simple fet de penjar una pancarta. I en aquell moment van pensar: "hosti, potser no és per tant: esperem una altra oportunitat". Vam continuar, va haver-hi indicis, els Mossos es van posar davant el BBVA, Tous, Zara..., protegint les elits burgeses. Llavors va arribar el moment del carrer del Born, jo anava amb una estelada normal i ja vaig arribar a Plana de l'Om. De cop, unes quantes persones em van dir que tornéssim a les persones amb les quals estava, que ens havíem avançat i anàvem ja a pujar cap a Plaça Major. Llavors em giro i veig a moltíssima gent aglomerada i que es queda darrere. Veig que comença a haver-hi discussions entre policia i manifestats, perquè no hi havia prou espai i amb els frecs havia explotat la cosa. Davant meu, un home li protestava a un policia que era la nostra manifestació, i no tenien dret a boicotejar-la i destrossar-la: ell va decidir obrir-li el cap amb la porra. Jo estava pràcticament en xoc, perquè no em creia que sense cap motiu un policia faci això i es quedi tan panxo, i l'oficial li digui: "amaga la porra, fica't el casc". Aquí va ser quan van començar les càrregues i entre tot el caos van pillar les dues detingudes. Jo em vaig sentir molt impotent, perquè eren dos companys que no m'imaginava que agafessin, perquè tampoc van fer res de l'altre món. Estàvem totes intentant treure a l'Eric de darrere el cordó de seguretat. Va haver-hi un moment que de veritat vaig patir perquè estava amb el meu pare i el meu germà petit, i no els trobava enlloc, quan estaven amb mi abans que comencés tot. El que em va produir aquesta situació de caos va ser una preocupació il·limitada pel meu pare i el meu germà, mentre totes estaven allà intentant que deixessin d'anar als companys detinguts, jo estava buscant-los a ells dos, demanant-li a tothom si els havia vist.

D.L.

Un apunt que crec que és interessant és que quan va començar el ball de bastons em vaig sorprendre a mi mateixa perquè vaig tenir com molt el cap fred. La meva reacció sempre és no anar al barullo i tal sinó mantenir el cap fred, retirar-me enrere, i trucar l'advocada per informar que havien detingut a l'Eric i que s'havien emportat una altra persona que en aquell moment no sabia que era el Salsamora, i com vaig ser capaç de mantenir el cap fred. Ara que hi penso, moltes vegades em passa això, que tinc al cap que s'ha de fer això i que ho faig, en contraposició de la resta que potser en aquell moment no hi pensen, que també és important que hi hagi una persona que faci això. Després, quan vaig acabar de parlar amb l'advocada, doncs sí que vaig posar-me allà en primera fila amb la resta de noies que estaven davant els Mossos, però des d'aquell moment ja tenia el cap fred de vale, tranquil·litat, no sé què, no sé quantos, no amb la ràbia de "ua, se l'han emportat, vaig a pegar-los a muerte". I res, que en realitat estic contenta que una persona tingui aquesta capacitat de tenir el cap fred, i tirar enrere, i trucar, i informar, i tal, però no és la primera vegada que em passa això.

I.C.

Jo vaig sentir que era la manifestació de l'1 de maig més tranquil·la que anava en anys. No es va fer res, el màxim que es va fer va ser penjar una pancarta i que la PAHC llegís un manifest davant el BBVA. Les accions van ser molt tranquil·les, no va passar res així que s'hagués liat, i joder, una manifestació tan tranquil·la que tinguéssim allà tres furgones de Mossos a banda i banda que ens estan provocant, que mai hi han sigut... Jo ho trobo una provocació perquè mai hi són, i que hi siguin d'aquesta manera en una manifestació tan tranquil·la... I que es posessin a picar al carrer, amb tota la impunitat, gens fomentant el diàleg, anant a hòsties a saco, no em sembla bé. Les fotos que hi ha a les xarxes de la gent que s'ha fet mal i ho ha passat malament parlen per sí soles.

S. G.

Just quan va començar la mani ja vaig veure com els antidisturbis baixaven de les furgonetes, encerclaven la manifestació, eren moltes, cada cop més, i rodejaven la mani. Mentre avançava la manifestació, anàvem cantant, marcàvem cada passa a càntics, i anava pensant: "cada cop són més, ells". I llavors, al llarg de la mani em vaig creuar amb mirades còmplices amb les companyes. A l'entrar al carrer del Born vaig tenir una sensació d'atrapament, pensava: "buah, aquí ens foten a pals si volen". De cop vaig veure com començaven els enfrontaments, amb la policia cap a nosaltres i nosaltres defensant-nos amb les mans, escridassant-los... De cop vaig veure com una companya rebia un cop de porra a les cuixes, i el cor em va començar a anar molt ràpid i em vaig tirar enrere. I ja vaig topar amb els Mossos que hi havia a l'altra banda. Estàvem rodejades i tenia por. De cop, vaig veure una noia que li costava molt respirar, que anava fent gestos perquè necessitava ajuda, i m'hi vaig apropar per tranquil·litzar-la, però en acostar-m'hi un Mosso em va donar una empenta al pit i em notava els seus quatre dits just al cor, d'una manera molt forta, molt forta. Em va enretirar d'allà uns dos metros. Em vaig posar a cridar de la ràbia i la impotència, mentre veia com les meves companyes rebien cops de porra i empentes, i em van entrar una frustració i una ràbia incontrolables i només em sortia cridar. Però és que els cridava, i els deia coses..., i veia les seves mirades: eren com cossos buits d'ànima. I de cop vaig sentir uns crits, i vaig mirar cap abaix i vaig veure que havien detingut a un company, a un amic meu. Estava a terra, amb les manilles posades, i hi havia tres mossos que l'envoltaven. M'hi vaig acostar per donar-li ànims i de cop un Mosso va tancar les cames i em va atrapar els dits entre les seves rodilleres. Ens anaven empentats, jo veia com s'emportaven el meu amic, cada cop era més surrealista el que estava passant. Vam decidir continuar la manifestació, i després vam anar totes a comissaria a donar suport a les companyes detingudes, i quan vam arribar a comissaria ja hi havia un dispositiu policial a l'entrada. Vam desplegar la pancarta, anàvem cridant, i recordo que a la capçalera de la pancarta tot noies, i noies joves. I vaig pensar: quina por, però de la ràbia i la impotència se m'esborrava la por i m'era igual el que em podia passar. De cop estàvem amb els Mossos davant, i els anàvem cridant, i els teníem a res: els estàvem tocant amb la pancarta. I anàvem cridant, i anàvem cridant, i vaig veure com es preparaven per carregar, i nosaltres amb la pancarta anàvem aguantant. Per mi aquell moment, després de tot el que havia passat... tenia por, però alhora estava segura del que estava fent, i tot el que havia passat em donava més força per aguantar allà. De cop, un noi em va agafar del braç i em va apartar de la pancarta, i s'hi va posar ell, dient-me: "aparta". Era un moment en què jo m'estava empoderant, en què jo estava vencent pors meves, i aquell noi, amb la superioritat d'home, em va apartar. Em va fer sentir petita de cop, quan era un moment que m'estava empoderant jo.