Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès
  • APUNT
  • SECCIONS
  • Territori
  • Les bruixes del Lluçanès, més enllà del folklore(II)

Les bruixes del Lluçanès, més enllà del folklore(II)

Les bruixes eren dones que, de diverses maneres, tenien control sobre els seus cossos, control sobre la maternitat, la salut, la sexualitat o el seu rol social.

Escenificació d'un samaniat a la Fira de les Bruixes de Sant Feliu Sasserra / Ajuntament de Sant Feliu Sasserra

ALBA FLETA 14/04/16

A la primera part de l’article vam fer una aproximació al concepte de bruixa, sobre qui eren realment aquestes dones, moltes fetilleres, medecineres, dones a qui el seu coneixement els hi conferia un gran poder. En aquesta segona part ens centrem en els motius de la cacera de bruixes al Lluçanès, qui la va promoure, qui se’n beneficiava, i per quins mitjans. També posem la mirada en com era el context en què es va perpetrar aquests feminicidis, punt clau per entendre qualsevol succés històric.

Com eren els processos contra les dones acusades de bruixeria al Lluçanès?

En aquesta comarca natural no va ser la institució de la Inquisició qui va perseguir les bruixes al segle XVII, sinó que, qui s’interessà pel fet foren els Jurats i Consells del terme, organismes locals. A les dones que eren arrestades acusades de bruixeria, se les sotmetia a llargues i doloroses tortures, de manera que sempre acabaven confessant que eren bruixes i que assistien a les reunions amb el dimoni. Les confessions recollides i estudiades són pràcticament iguals en contingut, cosa que evidencia més el fet que les torturaven, del qual se’n té moltes més proves.

En la instrucció d’un judici contra una bruixa hi havia diverses persones: Magistrat, jurat, procurador fiscal, cirurgià,  notari i escrivà. Alhora hi assistien personatges de la noblesa que presidien el procés, el Lloctinent del Veguer i una representació eclesiàstica. Després es citaven testimonis de càrrec, de la defensa, dels actes de tortura i mort i altres persones que podien ser citades a declarar.

Segons Jordi Torres, escriptor de diversos llibres sobre poders i màgia a la Catalunya Central, “El senyor de la vila tenia molt poder, en el cas del Lluçanès, si hi tenies alguna diferència queies en desgràcia. Per exemple la remeiera i llevadora Montserrada Fàbregas, coneguda com la Graciana, després d’uns anys de bon servei com a majordoma a la casa del patrici Francesc Sala, a Sant Feliu Sasserra, va ser acusada perquè es va discutir amb la sogra del senyor, la noble dama Esperança Sala i Sansalvador.”

En cada procés hi estava implicada directament i indirectament gran part de la societat civil del  Lluçanès. Entre ells hi trobem els noms de les cases més rellevants de la comarca, molts encara existents avui en dia.

Els poders oligàrquics, la misogínia i un context convuls

El segle XVII al Lluçanès no és només el segle de les bruixes, és també el segle dels bandolers, són molt coneguts personatges com Rocaguinarda o Serrallonga, un símptoma més de la pobresa i el malestar social.

També és una època marcada per les malalties i les males collites i per una crisi demogràfica i econòmica que va sacsejar Europa amb força i en especial la Catalunya Vella. És també el moment del Renaixement, moviment que pregonava el renaixement de l’home com a centre del món. A Europa el patriarcat i les oligarquies establertes es van adonar del perill de no ser els únics propietaris del coneixement i la saviesa, i més en concret del coneixement sobre medicina, sobre com donar vida i com llevar-la. També es van percatar que el fet que hi hagués dones amb  certs poders, alliberades o amb control sobre les seves vides, podia suposar una pèrdua de poder i privilegis per aquestes oligarquies, i podia fer trontollar el sistema establert. Perquè aquest sistema necessitava el treball gratuït de les dones, necessitava les tasques de cures i reproductives per mantenir l’existència d’una massa obrera, i més en mig d’un context d’alta mortalitat i crisi demogràfica. L’estructura de la família era ideal per mantenir la dona fent aquestes funcions, però les bruixes i els moviments heretges podien posar en perill aquesta institució, la família. En aquesta època es fa difusió d’idees profundament misògines, com les recollides al tractat Malleus Maleficarum (Martell de bruixes), que és el tractat més important pel que fa la bruixeria europea.

L’escriptor Jordi Torres explica alguns factors més que van influir en el desplegament de la cacera de bruixes al Lluçanès: “Hi van influir moltes coses, una terrible misogínia, una societat en crisi, les maltempsades, els homes que es volien enriquir fent creure que podien reconèixer les bruixes, em refereixo als descobridors de bruixes, fins i tot algunes dones van ser acusades de bruixes perquè es van negar a concedir els seus favors a homes importants”.

“Les víctimes majoritàriament eren llevadores i bones remeieres, cosa que els permetia mantenir un contacte molt estret amb la població més desvalguda i sotmesa pels qui exercien el poder. A causa del seu ofici coneixien de primera mà la vida i les intimitats tant dels grans propietaris com de les famílies humils. No és inversemblant de veure, darrere d’aquestes acusacions, l’actuació personal de l’oligarquia vilatana per tal de desfer-se de persones indefenses que sabien massa i que mantenien alhora ferms vincles amb la comunitat”.

Referint-se al context Torres remarca que “hem de tenir en compte, també, que en aquella societat la dona era considerada inferior i impura. Després d’infantar, la dona esdevenia impura a causa del pecat que suposava parir amb dolor, havia d’estar tancada a casa perquè podia transmetre la seva impuresa als que la tocaven —només podia tenir contacte amb el marit— i no en sortia fins passats quaranta dies, quan anava a la missa de purificació”. “Quan les dones complien quaranta anys les feien anar de negre amb un mocador al cap, per por a les banyes, ja que se suposava que la dona estava en la plenitud de la seva sexualitat mentre que l’home dequeia. Dones com Marquesa Vila, la Graciana o altres acusades podien haver desafiat aquesta i altres imposicions”.

Una prova més de l’obsessió per les bruixes i l’emancipació femenina a la Catalunya de l’Antic Règim n’és una part d’un document titulat “Supersticions populars de Catalunya en 1568”, extret del Cançoner Popular Català, que diu així: “Pequen  los qui consenten maleficis o els fan: los qui diuen o mostren oracions incògnites”. ”Pequen, les dones que amb badalls, amb oracions del vent roig, de mal estrany(...)les quals usen amb llur fe i afirmen i creuen com la de Cristo. Vici molt usat entre les dones”. “Pequen, los que creuen en sort, i en  herbes per ser collides en tal o tal dia, o donen de menjar als marits o a les mullers  perquè els amin, o fan dir oracions les quals acabades tenen fè que no poden fer altre cosa  sinó que han de alcançar lo que demanen”. Així doncs les acusacions de fer maleficis sempre cauen sobre les dones, de la mateixa manera que se les acusa de fer oracions perquè els homes hagin de fer el que els demanen, una crítica i un avís del poder que les dones tenien sobre els homes.