Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès
  • APUNT
  • SECCIONS
  • Territori
  • “La raó de ser del negoci dels transgènics és privatitzar les llavors”

“La raó de ser del negoci dels transgènics és privatitzar les llavors”

L’Ateneu la Sèquia acull una xerrada que aprofundeix sobre la polèmica dels transgènics, des d’una perspectiva ecologista, plantejant els problemes que pot suposar l’ús d’aquestes varietats.

Ateneu la Sèquia / Alba Fleta

ALBA FLETA 26/05/16

Unes quinze persones van acudir dijous passat a l’Ateneu Popular la Sèquia a la xerrada organitzada per Arran Manresa, la cooperativa de consum La Guixa i l’Ecoxarxa del Bages, a càrrec de José Ramon Olarieta, Professor de la Universitat de Lleida (UDL) i membre de Som lo que Sembrem. La xerrada també s'emmarca en la Marxa Mundial contra Montsanto.

En primer lloc, i per situar als assistents, el ponent va explicar els tipus de transgènics més comuns; en el primer tipus li haurien afegit un gen a la planta perquè faci quelcom que per si sola no fa, i en el segon haurien fet el mateix però perquè deixi de fer quelcom concret. Un exemple del primer seria el panís BT, que produeix insecticida per si sol. Amb el segon s’aconsegueixen coses com que les plantes resisteixen insecticides més potents, com el Roundup, a base de glifosat.

Tot seguit es va respondre a la pregunta “qui utilitza els transgènics?” La resposta que va donar és les grans multinacionals alimentàries, ja que la major part de producció de llavors i plantes transgèniques gira al voltant de les grans explotacions de soja, cotó i panís, ubicades sobretot als EUA, Brasil i Argentina.  A escala mundial una tercera part de tot el negoci de llavors és de llavors transgèniques, de fet es va afirmar que “la raó de ser del negoci dels transgènics és privatitzar les llavors”.

Sobre l’etiquetatge i les obligacions de les empreses es va explicar que a Europa només s’ha d’indicar que el producte conté transgènics quan més d’un 0,9% del contingut d’un ingredient del producte sigui transgènic, i no és necessari etiquetar si la carn o els ous són de bestiar alimentat amb aliments transgènics. S’ha de tenir en compte que el panís s’utilitza sobretot precisament per alimentar el bestiar i que a Catalunya hi ha plantades 40.000 hectàrees de panís, el 50% del qual és transgènic.

Montsanto ha utilitzat sovint el discurs que “canviar els gens és canviar el món”, és a dir, que amb l’enginyeria genètica i concretament amb els transgènics es pot acabar amb la fam al món, ja que segons la multinacional aconsegueixen augmentar la producció. Segons José Ramon Olarieta aquest és un fals mite, ja que les variables que expliquen la desnutrició no tenen res a veure amb la tecnologia ni amb la quantitat d’aliments que es produeix al món, si no més aviat té a veure amb qüestions socioeconòmiques, i va acabar de desmuntar aquesta afirmació amb dades: als EUA es van començar a cultivar transgènics l’any 1996, des de llavors la fam als EUA ha augmentat i actualment un 16% de les famílies dels Estats Units passa gana. De manera que la fam al món “no és un problema de falta d’aliments sinó de distribució de la riquesa i els mitjans de producció”.

D’altra banda es van explicar formes demostrades d’augmentar la producció, com pot ser la creació del programa “panís resistent a la sequera”, fet sense modificar artificialment cap gen, o les tècniques d’agricultura ecològica que estan demostrant tenir bons resultats.  A més, els transgènics perden sentit del tot quan recordem que ja existeixen moltes varietats d’arròs, panís i altres plantes amb característiques diferents que no han estat creades artificialment però que existeixen i només s’haurien de recuperar. D’alguna manera les multinacionals prefereixen modificar l’arròs blanc genèticament perquè tingui vitamina A, en comptes de recuperar una varietat ja existent d’arròs amb aquesta vitamina però que té un color més marronós, i per tant no és tan fàcil de vendre. És una bona mostra de l’absurditat a la qual ens porta el model econòmic i productiu actual.

El següent problema que plantegen els transgènics és l’ús de biocides. En primer lloc Montsanto assegura que els transgènics redueixen l’ús d’herbicides i insecticides, l’argument és que algunes plantes transgèniques el generen per si soles. Però resulta que les plantes que, com el panís BT, autogeneren insecticida, en generen molt més del que s’acabaria tirant en un camp de normal, de manera que el cost mediambiental és superior encara que s’estalviï en mà d’obra(o que l’estalviïn els propietaris de les grans plantacions, que ruixen els camps amb avioneta). D’altra banda el fet que una planta generi herbicida no és garantia de què no se n’hi afegeixi, als EUA l’ús de pesticides ha augmentat un 5% en els darrers anys. Pel que fa a l’altre tipus de plantes transgèniques és obvi que provoquen que augmenti l’ús dels pesticides, ja que són plantes modificades precisament amb l’objectiu que resisteixin el glifosat. És important mencionar que el glifosat no és quelcom que sigui superior a les forces de la naturalesa ni ha estat fets pels Déus, i és que ja hi ha 32 males herbes resistents al glifosat i de la mateixa manera els insectes també s’hi fan resistents, de forma que no és la solució definitiva a res.

El que també és preocupant del tema són els efectes que poden tenir els transgènics i el glifosat sobre la salut de les persones, l’argument de Montsanto és que no s’ha demostrat que els transgènics tinguin efectes negatius sobre la salut. Però tampoc s’ha demostrat el contrari, de fet, l’any 2007 un estudi assegurava que no “hi ha informació que demostri la seguretat del transgènic”. La qüestió, segons José Ramon Olarieta és que si hi ha una empresa que està fent servir una tecnologia concreta i ven llavors i aliments fets amb aquesta tecnologia, és l’empresa qui ha de demostrar que allò que ven no té efectes negatius i no a l’inrevés. Només tres dels estudis fets al respecte s’han fet amb persones, i aquests han demostrat que els gens passen als bacteris de l’intestí, també van trobar glifosat i proteïna BT (que és la que fa que el panís generi insecticida) a la sang de les persones, tot i que no se sap com poden afectar aquests fets. El glifosat és catalogat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com a «possible cancerigen» i en els estudis realitzats va provocar problemes de salut en ratolins de laborati. Un fet molt significatiu és el descobriment que la soja transgènica produeix una reacció al·lèrgica «única», diferent de les reaccions al·lèrgiques conegudes.

Es va posar molt èmfasi en el fet que l’enginyeria genètica és un procés “completament descontrolat” de manera que el comportament de les varietats és “imprevisible”, ja que és un procés que “no succeiria de forma natural” i sovint “canvien parts del genoma que no es vol que canviïn”.

Respecte al què comporta per la pagesia i les persones que treballen en l’agricultura l’ús dels transgènics, el ponent va afirmar que “els transgènics són el menjar més controlat del món”. Va seguir explicant que els híbrids van ser “el primer pas en la privatització de les llavors”, ja que amb els híbrids els pagesos podien guardar les llavors per plantar-les l’any següent. Amb els transgènics això no passa perquè les llavors en ser modificades genèticament tenen una “marca”, i analitzant els gens les multinacionals poden saber si s’han plantat llavors d’anys anteriors, però és que a més, ja s’estan modificant genèticament les plantes perquè les llavors siguin inservibles per a plantar-les. Això provoca que cada cop el monopoli en aquest sector sigui més gran, un exemple del que pot passar en són les llavors de soja, el preu de les quals ha augmentat un 108%. Pel que fa la salut, el cert és que les treballadores tenen uns nivells d’exposició al glifosat molt alts, cosa que pot comportar problemes.

Finalment es va recordar que el 2011 va ser rebutjada una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) presentada al Parlament de Catalunya per prohibir els transgènics sense que ni tan sols es portés a debat. Els arguments per no sotmetre aquesta ILP a debat van ser del tipus “això és el futur” o “no ens podem oposar al progrés”, uns termes “antipolítics”, ja que no són un argument per si mateixos, i  perquè es dóna per fet que els transgènics són “progrés”, sense tenir en compte que hi ha diferents idees del que és el progrés. El quid de la qüestió és que, quan decidim si s’han d’utilitzar transgènics, els arguments no poden ser tecnològics, és a dir que “no tot allò que surt d’un laboratori és bo”, que l’anàlisi científic ens ha de servir per veure els avantatges i inconvenients però la decisió ha de ser política i s’ha de resoldre amb debat i arguments polítics.

En acabat hi va haver aplaudiments i una bona estona de xarrera posterior amb les persones que van assistir a l’acte i que van fer una bona colla de preguntes mentre va durar.